En l’adolescència, la primera relació de parella comença amb un petó. Qui no recorda el primer petó que va donar a la noia o al noi que li agradava? Qui no recorda la sensació d’aquella boca i d’aquella llengua, l’emoció... Però darrere la sinceritat d’aquell primer petó hi pot haver molts maldecaps.

Amb la boca vaig fer el primer petó, però també és a la boca on comencen molts problemes. Sota la frase “tinc problemes de parella” sempre hi ha discussions i frustracions que comencen amb paraules. Sense paraules, i sense roba, s’acaben molts dels problemes de la parella.

Per què ens fan tan mal les paraules? Per què ens evoquen o ens fan recordar experiències –conscients o inconscients- doloroses?

Ens fa falta educació en els processos psicològics de les projeccions. Una projecció és veure a fora una cosa que està a dins. Amb el projector veig a la paret una imatge que està realment a dins d’un ordinador. Amb la projecció no reconec com a meu allò que em passa, senzillament ho atribueixo a l’altre. Per exemple, si quan vaig caminat pel carrer fico el peu en un forat d’una claveguera destapada, de qui és la culpa? Del treballador que se li ha descuidat de tapar-la? Del seu cap? Del gerent de l’empresa que ha contractat un treballador poc qualificat? De l’alcalde del municipi que ha encarregat l’obra? Tots són culpables menys jo. Per què em costa tant acceptar la meva responsabilitat en el que no va com jo voldria? M’he de fer responsable del meu caminar i de les conseqüències dels meus errors, en definitiva, l’única cosa que ha passat és que jo no he vist el forat.

En qualsevol discussió passa el mateix. Allò que tant m’enfada de la parella, allò que em pot portar a voler separar-me d’ell/a, possiblement és un reflex d’una cosa meva que no tolero o que no m’agrada de mi mateix , potser perquè tindrà quelcom a veure amb el meu passat dolorós.

En tota discussió el nostre ego queda ferit per unes paraules i en el món de les paraules cal recordar que jo m’he de fer responsable del que dic i tu t’has de fer responsable de com t’ho agafes.

No es el mateix dir “condueixes malament” (és un judici) que dir “quan condueixes així tinc por” (no hi ha cap judici i assumeixo els meus sentiments com a meus en comptes de donar la culpa a l’altre).

En un caire més íntim, no és el mateix dir “estic cansada de que ejaculis abans d’hora, això no pot ser!” que dir “quan ejacules abans d’hora em sento frustrada”.

La diferència entre centrar en mi l’emoció i assumir la responsabilitat del que sento o bé projectar-la en l’altre és ,senzillament, que tingui o no la solució al problema. Mentre projecto en l’altre i no veig el que em passa estic “hipotecat” a que sigui l’altre qui canviï, cosa molt poc probable, perquè no estem fets per cobrir les expectatives que els altres tenen de nosaltres sinó les nostres pròpies. D’altra manera, si el que no m’agrada de l’altre ho centro en mi, sóc jo qui ha de canviar. Potser em costi o no m’agradi, però és possible.

Un alt valor humà és poder viure feliç sense donar la culpa del que em passa a ningú.