Voldria dedicar aquest article a expressar com a ciutadà la meva felicitació per l’obra de rehabilitació que s’ha fet a l’antiga fàbrica de la Igualadina Cotonera, seguint el projecte de l’arquitecte Pere Puig. Com ja sabeu, i entre altres coses, s’han consolidat obres a la teulada i s’han recuperat els colors antics, originaris, de la façana, amb un resultat magnífic que dignifica aquella antiga baluerna i que li dóna una vivesa cromàtica —amb predomini del mangra— que podríem qualificar de mediterrània, gairebé d’italianitzant.

A dins, ja ho sabeu també, hi ha molta feina pendent, que valdrà molts diners i que de moment no té cap mena de perspectiva de finançament. Els temps no són propicis a l’elevada inversió que caldria, com tampoc no ho són per començar a posar les bases del futur Museu de la Premsa de Catalunya que estava previst d’ubicar-hi. Tot això queda per a un demà incert, tan terriblement incert com la mateixa sortida de la crisi que castiga els ciutadans i les administracions.

Fa uns quants anys, vaig tenir la satisfacció de treballar un temps com a comissari del projecte del Museu. Vam aconseguir unir moltes voluntats, vam començar a fer projectes i vam arrencar algunes partides pressupostàries del ministeri de Cultura. Justament les obres que ara s’han fet s’han finançat amb una darrera partida que vam poder obtenir llavors. En aquell moment, l’objectiu era consolidar aquesta ajuda i sumar-n’hi d’altres, amb la col·laboració de la Fundació Comte de Godó. Però el canvi de situació econòmica va estroncar totes les fonts possibles de recursos, de manera que tant la rehabilitació integral de l’edifici com el Museu i altres equipaments possibles han quedat congelats, sense expectatives d’actuació ni a curt ni a mitjà termini.

Arran de les obres que comentem, s’han expressat algunes opinions sobre la utilització futura d’aquesta antiga fàbrica. La meva impressió és que aquest debat ha perdut ara com ara tot el seu sentit i que, fins que no canviïn radicalment les coses, no deixa de ser una mera especulació. Quan sigui l’hora, ja es reprendrà una discussió tan interessant, i llavors es veurà com s’harmonitza la conservació d’un edifici que té un indubtable interès arquitectònic —reconegut per tots els experts en patrimoni industrial— amb la necessària utilitat social que caldrà donar-li quan es pugui.

Ara, doncs, s’han acabat definitivament els calés, però hem de convenir que els que quedaven s’han gastat en una millora evident i encertada, que consolida la preservació de la vella Cotonera.

Antoni Dalmau