Aquests dies que el futbol s’apodera de tot, el duel múltiple entre el Barça i el Madrid ens ha brindat molt més que una pugna esportiva: ens ha donat l’oportunitat de veure una mostra impagable de com els líders manipulen la realitat per justificar els propis errors i la seva prepotència. Parlo, esclar, de Jose Mourinho, un personatge histriònic, posseït d’un orgull insaciable.

Vet aquí que, si perd a casa el primer partit de la semifinal de la Champions, Mou ens treu del bagul de les argumentacions tot un clàssic, una vella recepta a la qual han recorregut molts altres megalòmans abans que ell: es tracta de l’excusa del complot universal. No hi ha errors propis, no hi ha mancances personals ni col·lectives. Simplement, el món sencer no ens estima, tots s’han conjurat contra nosaltres per fer-nos caure, tots ens volen mal. No és que nosaltres juguem brut i per això ens mereixem targetes i expulsions: és que els àrbitres i la UEFA prefereixen el Barça, l’equip de la Unicef, l’equip simpàtic, l’equip que té més influència i més poder. No és que jugui més bé que nosaltres: és que tothom el protegeix i l’avicia, i per això li regalen els títols.

La teoria del complot universal, de llarga tradició, és germana bessona de la teoria de la conspiració, molt utilitzada en la paranoia individual i en el món de la política. Hi ha molta gent que troba l’explicació del que passa, i sobretot del que passa en les esferes pròximes al poder, no pas en coses tan senzilles com les misèries humanes, les ambicions personals o les febleses de la gent de carn i ossos, sinó en obscures raons inexplicables, en pactes secrets, en causes enrevessades i senzillament tremebundes. D’aquesta manera, atribuir el que no entenem a decisions i conxorxes que ens depassen ens permet estalviar-nos de buscar les explicacions de debò...

Contràriament al que molts es pensen, l’entrenador del Madrid no és cap home genial, que sap com motivar els seus homes i escalfar els partits en el punt just. És, simplement, un vulgar imitador dels recursos més tronats, per molt que citi Einstein. O per molt que es faci preguntes existencials com aquests cèlebres «Per què?» que ressonen a les pàgines dels diaris de la «central lechera» madridista...