Ha estat una espècie de vist i no vist, un debat frustrat tot just a l’arrencada. Em refereixo a l’avortada discussió al voltant dels resultats econòmics del concert fiscal dels bascos: fa ben poc, alguns polítics van iniciar-lo d’una manera certament tímida, i n’hi ha hagut prou amb un toc de clarí de les autoritats i de tots els partits d’Euskadi ―unànimement― perquè s’hagi acabat la discussió. El ministre Montoro, sempre tan sensible a les necessitats econòmiques de Catalunya, ha reblat el clau: del concert econòmic no se’n parla ni hi ha res a revisar. S’ha acabat el bròquil.

​Com és habitual, els polítics bascos han fet veure que els quatre gats que havien aixecat la veu es proposaven abolir el sistema de concert i que això, en el cas que es portés a la pràctica, significaria trencar el lleu fil roig que uneix Euskadi amb els altres pobles d’Espanya. En alguns despatxos madrilenys, més d’un ja tremolava imaginant l’encesa d’un altre incendi sobiranista a la Península. En realitat, però, els qui discrepen de l’actual repartiment no qüestionen pas l’existència d’aquest sistema particularista dels bascos, sinó els resultats que dóna el càlcul amb què s’està aplicant. En un estat que ha de debatre un nou sistema de finançament autonòmic i en el qual hi ha desigualtats tan manifestes entre comunitats, la posició de privilegi del País Basc, que ha vist passar la crisi d’una manera molt més atenuada que els altres, aixeca el crit al cel. Així, doncs, es demanava únicament que deixés d’haver-hi una zona de l’estat amb un nivell d’ingressos tan descaradament diferent i favorable.

​Conclusió: a Espanya hi ha temes dels quals ni tan sols es pot parlar. Als catalans se’ns pot de dir de tot i se’ns pot amenaçar amb tota mena de desgràcies i de mals, se’ns pot cargolar econòmicament amb un dèficit fiscal que ha esdevingut insuportable, però això no esvera absolutament ningú: tots ja hi estem acostumats. Però dels resultats del concert econòmic basc ni tan sols se’n pot parlar.

​És una situació realment paradoxal, increïble per a qualsevol persona que s’ho miri des de fora. Vet aquí que un estat sotmès a tensions territorials irresistibles, que corre el risc de veure com se li escapa de les mans un dels seus territoris més rics, està disposat a mirar cap a una altra banda quan algú planteja, simplement, una redistribució més justa entre tots els ciutadans i les comunitats que l’integren. És, sens dubte, una manifestació clamorosa de la inexistència d’un projecte polític comú que sigui mínimament viable: també en aquest terreny, doncs, Espanya fa aigües.