La feina m’ha dut uns quants dies a París. No he pogut fer turisme, però voldria compartir amb vosaltres algunes observacions de la simple vida quotidiana. Res de sociològic ni científic, i sense cap valor demostratiu: simple mirada personal. Ve-t’ho aquí:

- La diversitat racial no s’atura mai, a França. Diria que va a més. A casa nostra, tot i que la cosa ha anat tant en augment, no ens en sabríem avenir.

- Continuo sense comprendre els preus de l’esmorzar als hotels francesos. Són exageradíssims (a anys llum del que es pot trobar a la preciosa boulangerie del costat). No ho entenc enlloc, això, però aquí menys encara.

- El cafè continua sent francament dolent. ¿No podrien imitar una mica els italians? O els catalans, que almenys ens col·loquem a mig camí.

- Els parisencs respecten molt poc els semàfors i els passos zebra. Trobo que nosaltres som força més cívics en aquest terreny...

- A la tele de l’hotel, i passant canals, torno a trobar possible connectar-me amb Tele Madrid (?). Què ho fa? I TV3, doncs?

- Al teatres parisencs, els nostàlgics lamenten la desaparició del tradicional douanier que, amb tres cops de bastó, anunciava l’inici de les representacions. Ara ja l’han substituït a tot arreu per una veu anònima que avisa que els espectadors apaguin el seu mòbil...

- Hi ha un anunci francès a la tele on una empresa de missatgeria porta veloçment un paquet a prop de... Barcelona. I resulta que la mestressa que el rep se’ls adreça en català (no en castellà com segur que ho haurien fet temps endarrere!). Els petits gestos són poderosos...

- Em sembla que alguns productes light van endarrerits a França. Si demanes una cervesa sense alcohol en un restaurant, el més probable és que la cambrera hagi d’anar-ho a preguntar a la mestressa.

- Els grans arxius parisencs són impecables, només superats pels catalans i algun que conec del Regne Unit o d’Holanda. El contrast amb els de Madrid és espectacular... en contra de Madrid, esclar.

- Torno a pensar que el nostre urbanisme quotidià és més homogeni, més de qualitat compartida. Barcelona és més petita, esclar, però a París els contrastos són brutals...

Això és tot. No em feu gaire cas, si voleu. Cadascú té una experiència personal, d’aquestes coses...