Hi ha crisi, ho sap tothom. Molta gent a l’atur, famílies en dificultats, situacions extremes que no transcendeixen per la natural discreció dels afectats que, tanmateix, no volen que se sàpiga del tot. Però una de les coses feridores d’aquest estat de coses és que, com és natural, la crisi va per barris... No parlo ara dels qui s’enriqueixen directament de la misèria dels altres. Em refereixo, per exemple, a les cases on els dos membres de la parella han aconseguit salvar la feina. Segons com, diguem-ho clar, les coses els van millor que abans, perquè molts preus han baixat, la hipoteca és més barata i tenen la precaució de fer estalvis. Si la cosa no es torça, podran tirar endavant...

Podran tirar endavant... i, a la seva manera, ajudaran a fer que la màquina de l’economia i el consum continuï funcionant. Ells són els responsables principals que passin miracles com que alguns restaurants, o alguns indrets de la platja, o els teatres i les exposicions, tinguin tan públic com sempre. Ells són, per exemple, els qui aquests dies omplen de gom a gom el teatre barceloní on un monstre de l’escena com Sergi López continua triomfant d’una manera absoluta amb el monòleg Non solum.

Ho pensava aquest cap de setmana després d’haver-lo vist. L’espectacle és extraordinari, no cal dir-ho, i en Sergi, que és un personatge molt popular i estrany a qualsevol mena de divisme, es mereix de sobres tot l’èxit que té, per la gràcia del seu espectacle, per la seva versatilitat, per l’absurd terriblement còmic del seu text, per una interpretació senzillament memorable. Ell, tot sol, sense escenografia, sense música, sense vestuari.

A dintre rèiem a no poder més. El teatre estava abarrotat i tothom va acabar aplaudint, dempeus, fins al deliri. En acabat, relaxats i satisfets, sortim a la Rambla. Som una riuada de gent enriolada i vestida d’una manera aparentment informal que es barreja de seguida amb la marea humana dels turistes, que omplen bars i terrasses. Una aigua natural que al supermercat costa trenta cèntims aquí ens costa, a peu dret, dos euros ben rodons. No hi fa res: això és la Rambla i els turistes en pagarien el doble. Ajudem la causa, doncs: mentre puguem, activem l’economia, anem al teatre, comprem una mica de roba, per exemple al REC.01 i a l’Outlet d’Igualada Comerç, que s’han omplert de forasters i d’autòctons. Fem comptes, estalviem tant com podem, gastem amb prudència: sobrevivim a la incertesa.