Ara que ha començat el nou curs escolar, i més enllà del drama de les retallades del nostre govern i de la consellera Rigau, val la pena tornar un cop més al tema general de la qualitat del nostre ensenyament, una assignatura que estem molt lluny d’haver aprovat. I és que, en aquest sentit, les dades que ens cauen a les mans no poden ser més decebedores.

Així, l’Anuari 2011 de la Fundació Bofill que s’ha donat a conèixer aquests dies ens explica que, al costat d’una petita millora en l’adquisició de les competències bàsiques o en la reducció de l’abandonament escolar, tenim gravíssims problemes en les xifres de graduació en secundària, en el pes de l’FP en el conjunt dels ensenyaments obligatoris i en la formació contínua. I una dada que ha cridat l’atenció de tothom: tenim 140.000 joves que ni estudien ni treballen (ninis), un 21,9% dels que tenen entre 16 i 24 anys, quan la mitjana de la Unió Europea és d’un 16%.

En el conjunt d’Europa, el sistema educatiu català queda bastant malparat, però és que resulta que tampoc no queda gens bé quan es compara amb les altres comunitats autònomes d’Espanya. La despesa pública en educació, tant amb referència al PIB com per estudiant, és netament inferior a la mitjana espanyola. També ho és la despesa en beques. En canvi, la despesa per pagar els concerts als centres privats és notablement més alta a Catalunya.

Totes aquestes dades xoquen frontalment amb la idea que nosaltres mateixos ens fem del que és i del que ha de ser el nostre país. Som un territori industrialment potent, ens tenim per més treballadors, sempre ens hem sentit més europeistes, més liberals, més oberts, més avançats. Aspirem, doncs, a l’excel·lència en tots els camps. Però el cas és que, en un dels terrenys més transcendentals, en un dels baròmetres més determinants, estem molt a prop de la cua de tothom.

Caldria que hi penséssim. Sens dubte necessitem els diners que l’Estat no ens retorna. Però a més a més de la fi urgent d’aquest espoli tan injust, hem de revisar també quines són les nostres prioritats, examinar si ajudem com cal els nostres mestres i reflexionar si la política educativa que seguim és la més adequada, al marge fins i tot dels diners que no invertim.

Així és que tenim un problema. Un problema gravíssim.