​Tinc des de fa molt de temps ben poca simpatia per les enquestes electorals, tant si van a favor dels que jo votaria com si els van en contra. Trobo que es tracta d’un instrument d’anàlisi absolutament desacreditat, que s’equivoca constantment en les seves prediccions ―tal com ho hem vist gairebé sempre― i que és objecte d’una manipulació permanent per part dels qui les publiquen, siguin els mitjans d’informació siguin els mateixos partits que les filtren: és la famosa «cuina», que teòricament té com a objectiu corregir el biaix que pugui tenir el mostreig, però que a la pràctica altera les conclusions en favor del client que paga l’enquesta.

​Per no creure, ni tan sols crec en les que es fan a peu d’urna i que sovint són presentades com a gran prova d’exactitud. Doncs també s’equivoquen, i a vegades clamorosament. Encara recordo la cara de circumstàncies d’en Quim Nadal, alcaldable de Girona, quan una enquesta de les 8 del vespre a la televisió li feia perdre les eleccions i al cap d’un parell d’hores es veia guanyant-les per majoria absoluta. Els exemples, es poden multiplicar fins a l’infinit: per no anar més lluny, només cal pensar en els resultats finals dels recents comicis a la Gran Bretanya.

​I, tanmateix, se’n continuen fent arreu del món, i els candidats i els partits passen de l’eufòria a la depressió a base de sobresalts continus. Algunes, suposant que siguin reals i s’hagin fet de debò, ni tan sols arriben als famosos 400 entrevistats que, segons els experts, podrien garantir una mínima fiabilitat. Però és que, en aquest cas, els mateixos especialistes ens diuen que el marge d’error se situa al voltant del 5%. ¿Quin interès pot tenir una mostra amb aquest marge quan cada vegada hi ha més candidatures, quan es presenten partits nous ―com ara mateix― o quan les diferències entre els uns i altres poden ser tan petites?

​Però no hi fa res, i encara sort que es prohibeix de publicar-les uns quants dies abans. Tanmateix, se’n faran sempre, no ens enganyem, perquè s’ha pervertit per complet el sentit que havien tingut als inicis de la democràcia. En comptes de ser un sondeig mínimament creïble, ara són una arma electoral, un argument de campanya que es fa circular exclusivament per influir en els electors, com un míting, o un cartell, o un rumor, o un porta a porta, o un programa electoral a la bústia de casa...