Tenim tan males notícies sobre l’evolució de l’economia que ens tornem mesells davant les informacions que van caient als diaris o als informatius. Quan els famosos brots verds no treuen el cap per enlloc, bloquegem la nostra capacitat de retenir més dades negatives. Les que afecten els joves, per exemple.

Acabo de llegir el resum d’un informe que m’ha fet veure coses que no pensava, i conseqüències que no se m’haurien pas ocorregut. El punt de partida ja el sabeu: a Espanya, l’atur juvenil és del 51%, és a dir, un de cada dos joves no treballa. És el país que té la taxa més alta, seguit de Croàcia, Grècia, Letònia, Irlanda

i Itàlia. A l’altre extrem, el millor de tots seria Holanda. Doncs bé: l’informe que us deia no es limita a constatar que tenim un excés de titulació universitària; que l’atur condueix a la desmotivació, a la criminalitat i a la drogaddicció; que la pèrdua del treball endarrereix la natalitat, redueix el consum, obre la porta a l’acceptació de qualsevol mena de feina o minva els ingressos de la Seguretat Social: tot això ja ho suposàvem o sabíem. La dada que m’ha vingut de nou és aquesta: segons els experts, quan se superi la crisi algun dia, els empresaris apostaran per contractar joves que acabin de finalitzar els seus estudis, i quedaran despenjats els actuals aturats...

Estem parlant, doncs, de tota una generació perduda, d’una fornada de joves que, com que no hauran entrat en el mercat de treball en el moment que tocava, quedaran marcats laboralment per tota la vida, malvivint en feines que no els pertoquen encara que la crisi es pugui anar superant. És una perspectiva gravíssima,

que hauria de fer rumiar aquests polítics obsessionats només per la reducció del dèficit, per les retallades com a única resposta a la crisi.

Receptes? Ui, aquí la cosa ja és més complicada. Sembla que el model que hauríem de mirar seria el sistema dual alemany, que fa que els joves aturats rebin cursos de formació durant mitja jornada i l’altra mitja la passin en feines que els permetin d’estar en actiu, encara que no cobrin gaire. Es tracta de no despenjar-se

del tot, de restar enganxats al carro de l’activitat laboral en l’espera d’oportunitats millors. No ho sé, potser no és cap solució perfecta, ni rodona, però en canvi té l’avantatge de ser més factible, realitzable a curt termini. Potser així reduiríem el contingent sencer d’aquesta generació que sembla condemnada...