Ja està, ja ha passat l’anomenada festa de la Hispanitat i la manifestació dels “unionistes”. Al marge de les xifres, queda clar que el adversaris de la independència, que certament són més del que sembla, no surten al carrer. Objectivament, la manifestació del dia del Pilar va ser un fracàs i la comparació amb les mobilitzacions sobiranistes no pot ser ni tan sols insinuada. A Catalunya, és ben clar, el carrer l’ocupa l’independentisme.

De tot plegat, se’n treuen algunes conclusions més. Per exemple, que els qui van invocar l’anomenada “majoria silenciosa” s’han quedat sense aquest argument: ningú no l’ha vista per enlloc, aquesta pretesa majoria, ni tan sols quan ha estat convocada de manera tan expressa. Utilitzar-la, doncs, a favor de l’espanyolisme s’ha revelat com allò que ja vam dir, o sigui, una maniobra indigna i antidemocràtica.

Una altra conclusió: també els unionistes necessiten la consulta. Vist el fracàs de la seva presència al carrer, a l’espanyolisme li cal amb urgència que el poble de Catalunya sigui preguntat. Aquesta és l’única manera de saber quants n’hi ha a cada banda i és segur que ells descobririen que són molts i que el resultat del referèndum és una gran incògnita. Aquesta és la virtut moral de l’independentisme: nosaltres estem disposats a saber quants som, mentre que ells no volen ni saber els efectius amb què compten. Per si de cas, és clar. Per ells, és tan inconcebible que Catalunya vulgui separar-se d’Espanya que prefereixen ignorar les seves pròpies forces. Ho refien tot a l’immobilisme de Rajoy, a l’amenaça de la legalitat vigent, a la sagrada invocació d’una constitució que, en comptes de ser un marc de llibertats, s’ha anat convertint amb el pas dels anys en la coartada de la por i del silenci.

Més conclusions: no calia patir tant. Alguns sectors sobiranistes temien més del compte el resultat de la manifestació de la festa del Pilar. Ara s’ha vist que no n’hi havia per a tant. Per si fos poc, i encara que els organitzadors sincerament no ho volguessin, l’espanyolisme galopant no pot separar-se amb nitidesa de la branca cridanera dels nostàlgics del franquisme. És una altra virtut de la nostra causa: encara que entre els independentistes també hi hagi gent intolerant, o d’un excessiu simplisme nacionalista, tanmateix ningú no pot acusar-lo de cap mena de connivència amb alguna temptació feixistoide. Aquesta va ser la gràcia de la “via catalana” de l’Onze de Setembre: tothom estava content, tothom era respectuós, tothom s’ho va passar la mar de bé sense ficar-se amb els altres.

Tranquils, doncs: vindran molts més episodis i no sabem qui s’endurà la victòria final. Però la festa del “res a celebrar” del 2013 ja forma part dels fulls caiguts del calendari.

Antoni Dalmau