Ja ens entenem: qualitat del qui és humanitari, de la persona que «s’interessa pel bé de la humanitat». Sembla una condició bàsica per a qualsevol moviment social, per a qualsevol ideologia o religió del nostre temps que vulgui adherir-se a un corrent de signe positiu, democràtic, progressista.

Una Església, per exemple. I, concretant encara més, l’Església catòlica, la més arrelada entre nosaltres, la que ha conformat bona part de la nostra manera de ser. En aquest sentit, sembla inconcebible imaginar un moviment religiós com el cristianisme sense apel·lar a alguns trets bàsics que es troben en els evangelis i en la trajectòria de Jesús de Natzaret. I entre aquests trets bàsics, fins i tot abans que l’amor entre els germans, sembla trobar-se sens dubte l’interès pel bé de la humanitat, la sensibilitat acusada envers els més pobres i els més dissortats. Així ho demostren, de fet, els milers i milers de cristians d’arreu del món que entreguen diàriament la seva vida al servei dels més necessitats: abans i tot que les seves pròpies idees religioses, els guien sens dubte unes simples, elementals, raons humanitàries.

Per això no em cap al cap que el màxim representant d’aquesta Església, abocat davant el drama de 25 milions d’africans afectats per la pesta contemporània de la sida, no tingui cap altre missatge per enviar-los que advertir-los severament contra l’ús dels preservatius. Això és tot? ¿Aquest és tot l’horitzó d’esperança que l’Església més poderosa del planeta pot oferir davant una realitat tan esborronadora, tan terrible?

No cal creure en un món transcendent, en una altra existència, en un Déu provident. N’hi ha prou amb un simple humanitarisme: «interessar-se pel bé de la humanitat», diu el diccionari. En aquest sentit, escoltar les paraules recents de Benet XVI al Camerun fa caure l’ànima als peus. I ja fa dies que va dir-les, ja ho sé, però continuo sense entendre-ho.