Molts catalans tenim un ull posat tot sovint en el que passa a Irlanda. Les dimensions del país, l’antic combat per la llengua ―que ells han perdut definitivament―, la seva lluita històrica per l’autogovern... són alguns elements que ens apropen d’una manera especial. I, més darrerament, ens els miràvem també perquè, just abans de la crisi, l’economia semblava un possible model a envejar per part de tots, amb un salt endavant incontestable.

Doncs bé: pel que fa a aquest darrer aspecte, un article d’aquest diumenge publicat al suplement “Dinero” de La Vanguardia m’ha fet caure la bena dels ulls. Potser encara sou a temps de repescar aquest article: és un magnífic testimoni de la lògica capitalista portada al límit en un país europeu. Vet aquí que el “tigre celta” ha aconseguit allò que pot semblar la quadratura del cercle, i és que hagi pogut ser presentat com un exemple d’economia dinàmica i flexible i que, ara, arribada la crisi que ens afecta a tots, pugui ser posat com un model a seguir d’ajustament. Com s’entén, això?

Bé. Com que és impossible explicar-ho tot, només diré les coses que no sabia i que més m’han sorprès. Durant els temps de bonança, resulta que al costat de les firmes de tecnologia punta, hi havia una dependència de la construcció equivalent al 24% del PIB, cosa que ens resulta familiar però inesperada per a Irlanda. Els actius dels bancs van viure la mateixa bombolla i un d’ells, entre 2001 i 2008, va passar dels 15.800 milions als 100.000 milions d’euros. Els grans magnats immobiliaris pràcticament no pagaven impostos, gràcies als jocs del canvi de residència en els seus domicilis. Etc. etc.

I ara que ha arribat la crisi, el sanejament també sembla fer feliços els doctrinaris més radicals de la City i Wall Street. Mireu si no: contracció de la despesa pública del 8% del PIB; reducció de sous en el sector públic del 14% (!); retalls de les prestacions socials del 6%. Etc. etc. Això sí: els jutges, els ministres i els reguladors financers irlandesos continuen essent els més ben pagats de tot Europa...

Irlanda? Què voleu que us digui: continua interessant-me, però avui per avui, per damunt de tot, més aviat em fa posar els pèls de punta, francament...