Escric aquestes ratlles poques hores abans d’una conversa amb Lluís Llach davant de molta gent. I, ara mateix, no se m’acudeix res millor que transcriure les paraules que voldria dir per iniciar aquest conversa. Podrien ser aquestes que segueixen.

«... No té cap sentit que intenti presentar-te al públic... Tothom et coneix i tothom té una idea formada sobre tu i el teu treball artístic. Per això som tanta gent aquí, aquesta tarda d’un dia plujós de primavera.

Per mi, l’element principal de la relació que cadascun de nosaltres hem establert amb tu és la companyia que hem rebut de tu al llarg dels anys. Hi ha generacions, com la meva, per exemple —i les altres amb una extensió de temps més o menys gran—, que hem crescut, ens hem fet grans, en la companyia de les teves cançons. Cada etapa, cada progrés, cada fase de maduració, s’ha vist acompanyada del teu cant i de la teva presència, perquè tu creixies i evolucionaves amb nosaltres.

Aquesta companyia —que sovint també s’ha produït no pas cantant, sinó amb les teves preses de posició sobre tota mena de qüestions— s’ha situat en dos plans:

               - l’un, el col·lectiu, perquè les teves cançons expressaven la nostra consciència comunitària; per això, més d’un cop han esdevingut himnes, i per això la gent les ha cantades en trobades, concentracions, manifestacions, mítings, fins i tot misses... Atribuint-te una responsabilitat immensa, tremenda, et converties en una veu privilegiada, en una veu significada del teu poble;

               - l’altre, l’individual, en el terreny més personal, més íntim. Les teves cançons han materialitzat els sentiments que sentíem cadascun de nosaltres, i que no sempre hauríem estat capaços d’expressar: l’amor, l’amistat, la tendresa, la solitud, l’enyor, l’alegria i la tristesa. Això t’ha fet més proper, més amic, més indispensable.

La suma de totes dues coses era terriblement potent. Fins que un dia vas considerar que ja t’havies fet massa gran, que ja portaves molts anys de recitals i carretera, que no tenia sentit prorrogar aquest model de relació fins al darrer minut. I que, naturalment, tenia altres coses que també volies fer, a les quals volies dedicar el teu temps. I, cosa extraordinària en la gent d’aquest ofici —que aspira a morir a dalt de l’escenari, perquè sense l’escalf del públic no sabrien pas com viure—, vas plegar.

Ara ets un altre Lluís Llach. I jo voldria començar la conversa d’aquesta tarda plujosa de primavera amb tanta gent demanant-te què s’ha fet de la teva vida, com és el Lluís Llach allunyat dels focus de l’escena»...