Aquests dies, la premsa ha informat de la mort als 84 anys de Joan Argenté i Artigal, un excel·lent poeta i advocat de Badalona que va mantenir al llarg de la seva vida una actitud íntegra al servei de Catalunya. Jo vaig tenir l’ocasió de tractar-lo ―i d’admirar-lo per la seva honradesa i bonhomia―, perquè va ser membre del patronat de la fundació del Teatre Lliure. Més d’una vegada havíem parlat, entre moltes altres coses, d’un prometedor projecte fallit del temps dels inicis de la Nova Cançó, concretament de 1962, en el qual ell va participar: es tractava d’un disc de Jacques Brel en el qual el gran cantant belga hauria cantat en català una tria de les seves cançons que Joan Argenté ja havia adaptat amb justesa a la nostra llengua. El disc no es va fer, dissortadament, però algunes de les versions van ser enregistrades per altres cantants catalans, principalment una de tan popular i preciosa com El clar país.

Si en parlo avui aquí no és tan sols per homenatjar la memòria d’aquest escriptor il·lustre ―que s’ho mereix de sobres―, sinó per una altra circumstància que el vincula a nosaltres, la gent de l’Anoia: Joan Argenté era fill de Gertrudis Artigal i Juclà (1883-1967), una mestra que va ser la titular de l’escola de nenes de Vilanova del Camí entre 1915 i 1923 i va deixar molt bon record. Casada amb un fabricant de productes químics de perfumeria femenina que va fer fallida després de la guerra, va estudiar magisteri a la Normal de Barcelona. A principis de 1923, quan feia vuit anys que era a Vilanova, se li va concedir una excedència voluntària i un any després se li va donar il·limitada. S’hi trobava en el moment de declarar-se la guerra, resident a Badalona. El 1933 era la co-presidenta del Consell Local de Primera Ensenyança de Badalona. Durant la guerra, nomenada mestra provisional el desembre de 1936, va treballar en una escola de la Generalitat de l’Hospitalet de Llobregat, i després a Vilalba Sasserra.

Tan bon record va deixar Gertrudis Artigal entre les vilanovines dels inicis del segle XX que, per acord municipal del 14 de desembre de 1995, el municipi anoienc li té dedicada una plaça, al barri de Bonavista. Ara, doncs, que s’ha mort el seu fill és un bon moment per recordar també la memòria de la mare...