Algun dia, una ment lúcida ens haurà d’explicar un misteri que no sembla que tingui explicació. Cinquanta anys enrere, hi havia a Igualada i a l’Anoia un grapat reduït de persones que s’interessaven vivament per la cultura i pel estudis referits al nostre territori. Investigaven el nostre passat, remenaven els nostres jaciments, publicaven treballs més o menys erudits.

S’aglutinaven al voltant del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada i recollien, sobretot, l’herència d’un savi historiador, el Dr. Joan Mercader. Van deixar-nos, al llarg del temps, un llegat memorable, de consulta obligada per saber qui som i d’on venim.

Un dels fruits del seu treball va ser una publicació de nom impossible en llatí i d’aparició molt irregular: l’anomenada Miscellanea Aqualatensia. Si hom n’agafa la col·lecció sencera, és impressionant la quantitat de recerques i la diversitat de temes i de col·laboradors que ha anat sumant, a desgrat de les precarietats econòmiques i dels vaivens d’aquests coses de signe tan voluntarista.

I parlem ara del misteri. Vet aquí que, en les últimes dècades, el nombre d’universitaris igualadins i anoiencs s’ha multiplicat exponencialment. Centenars de nois i noies estudien durant una colla d’anys i acaben carreres de tot tipus d’un nivell envejable. Per força hem de creure que el nostre llistó cultural ha pujat molt, que tothom està més ben preparat i que la recerca ja no és cap exclusiva dels quatre amics dels arxius i el pedruscall. I tanmateix... Les entitats culturals no han experimentat simultàniament l’increment d’efectius que hauria estat previsible i la recerca aplicada a les coses de la nostra cultura continua malvivint a mans d’un grupet sempre reduït que hi aplica el mateix voluntarisme de sempre. Com és possible?

Tinc algunes teories —tots en podem tenir— per mirar d’explicar aquest misteri, però aquest article es faria massa llarg. Més que res volia felicitar avui la gent del CECI perquè acaba de sortir el número 14 de la Miscellanea Aqualatensia, ara sortosament estable i regular gràcies a la continuïtat de l’esforç dels de sempre i, també cal dir-ho, al suport de l’Ajuntament d’Igualada. La revista, doncs, continua, i aporta noves peces d’interès per completar el mosaic sempre inacabable, sempre renovable, de saber alguna cosa més sobre nosaltres mateixos. Gràcies, amics!