Per sort encara som diferents en una colla de coses. Ho dèiem l’altre dia per la ràdio: ¿algú s’imagina polítics, jutges i empresaris catalans fent tràfic d’influències en plena cacera a la muntanya? Ja sé que hi ha molts catalans que cacen el senglar, però, per a la majoria de nosaltres, aquesta escena és pròpia del franquisme més ranci o d’aquella excel·lent pel·lícula de Berlanga, La escopeta nacional, en la qual apareixia un Josep Sazatornil que feia partir de riure interpretant un venedor català de porters automàtics. I la montería no és l’única diferència, esclar: entre d’altres exemples possibles, només cal veure a Madrid, durant la feria de San Isidro, com tothom plega de la feina a la una del migdia per poder anar com un sol home als toros de la tarda...

És una Espanya que ens reconforta, perquè no hi ha mescla possible. Quan els veiem, ens passa pel pensament una idea que fa feliç a molta gent: ells són ells i nosaltres som nosaltres. Després, la resta del dia i de l’any resulta que compartim hàbits i costums, dèries i manies, i llavors ens angoixa una identificació excessiva, una barreja que ens porta indefectiblement a una condició comuna d’espanyols que no ens deixa dormir. Per això hi ha alguna gent que se sent feliç amb els exabruptes o l’accent català del diputat Joan Tardà quan parla a l’hemicicle del Congrés: com que no hi ha confusió possible, hi troben una autenticitat genuïna que, almenys per un cop, deixa les coses ben clares.

I, mentrestant, ¿on trafiquen els polítics i els empresaris catalans? Com que són discrets de mena, això ja és més difícil de saber. Potser als reservats del Via Vèneto de Barcelona, potser al golf de Puigcerdà, tal volta fent un suquet a Platja d’Aro, potser a la llotja de can Barça. Qui sap... Urgeix un estudi sociològic que ens traci la geografia dels contactes i les trobades de la gent que té poder a Catalunya. Necessitem saber on es lliguen els tractes i els negocis, ja que això dels senglars i dels toros ens agafa de tan lluny...