Tothom guarda a dins del cor alguna nit d’estiu. Ja sabeu de què parlo, esclar: una melodia sensual, un aroma fresc, els ulls d’alguna noia, algun batec accelerat. Enguany s’han fet pregar, les nits d’estiu, amb tanta pluja i tanta fresca. Ja esperàvem poder-nos queixar de la xafogor i dels mosquits, sospirar per un airet de matinada i morir-nos per fugir corrents cap a les platges i piscines. Tot arriba, però.

Per exemple, les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera. Unes altres nits d’estiu inoblidables, sempre en la seva justa mesura, sense estirar més el braç que la màniga, sense unes pretensions exagerades, sense el fals glamour dels grans festivals més ampul·losos. Mireu si és senzill: uns cotxes arrenglerats sobre el rostoll, una llarga catifa vermella entre els arbres remorosos, una plaça bonica d’un poble petit i acollidor, un públic fidel, una organització amable i abnegada, els comentaris indispensables d’en Miquel Desclot, el plaer enigmàtic de la música ben feta, una mica massa de fresca cap al tard (la jaqueta...!), uns carquinyolis ametllats i una copa de cava al final de la vetllada. Com és natural, i en un marc tan civilitzat i tan tranquil com el que us acabo de descriure, la música s’enfila cel amunt i el cap ens roda cap a esferes de bonhomia i placidesa. No es pot demanar més...

Aquest invent, promogut inicialment per dos forans, en Blai Puig i en Jaume Tubert, va trontollar perillosament quan va perdre els seus padrins i va semblar que emmudia per sempre. Però no: s’ha revifat i ja torna a fer camí amb les passes prou segures ―i també amb els problemes― de sempre. Els vells espectadors, que enyoràvem aquell tresor perdut, vam tornar-hi de seguida. I ara ja porta quinze edicions, ves qui ho diria... I encara que sembli mentida, sempre hi ha algun nouvingut que descobreix que, una nit de juliol, en un poblet petit de l’Alta Anoia, es pot reviure una altra d’aquelles nits d’estiu per afegir a la capsa dels records més entranyables.