Reneix el vell debat al voltant dels pares biològics i dels pares adoptius. Cada vegada més sovint, salten als mitjans de comunicació històries de nadons arrabassats als seus pares durant la guerra i el franquisme i entregats després a una altra parella, amb diners pel mig o bé sense, a vegades simplement amb l’excusa de brindar-los una «educació millor». Molts d’ells ja no sabran mai res més dels seus orígens, però d’altres, advertits de l’estranya sort del seu destí, no pararan fins que trobin la mare que va portar-los al seu ventre.

En realitat, els debats són dos, em sembla. L’un és el robatori immoral del nadó, argumentat sovint per raons d’ordre ideològic, polític, religiós, econòmic. L’altre és el drama de l’elecció del jove o de l’adult que descobreix el frau: ¿qui són els seus autèntics pares? ¿Els qui van engendrar-lo o els qui l’han criat i alimentat, l’han educat i l’han fet un home o una dona en condicions d’assumir la pròpia vida? En realitat, les respostes són múltiples i hi ha casos de tot, dels qui reneguen dels pares adoptius ―sense adonar-se potser de fins a quin punt en són deutors― o dels qui no volen saber res dels qui van limitar-se a una pura funció biològica i van separar-se d’ells de grat o per força.

Continuem referint-nos a aquests casos de la guerra o el franquisme. Si poguéssim suposar-hi sempre bona fe, sembla que la tendència majoritària s’inclinaria pels pares adoptius, que són els qui en definitiva han bregat dia a dia a favor de l’opció de vida del seu «fill». Segons aquesta lògica, el part i l’herència dels gens només seria una mínima part dels elements que conformen la personalitat d’un ésser humà. Més important seria, doncs, l’ajuda continuada, el sacrifici, l’alegria i el dolor, en definitiva l’amor que implica fer viable fins a la joventut i la maduresa un projecte de vida incipient. Però els biòlegs i els psicòlegs ens alerten sobre els llaços invisibles de la sang, sobre la força misteriosa i profunda del vincle biològic, que no s’extingeix pas pel simple fet de la separació.

Llegeixo als diaris les històries diverses i sovint amargues dels qui s’han trobat en un tràngol semblant. Més enllà del sofriment que aquests casos sempre acaben comportant, no sé ben bé quin partit arribaria a prendre, més enllà de la indignació envers els qui van fer possible un robatori pur i simple, és a dir, una tragèdia tan dolorosa i tan gran. Tenir uns pares que t’hagin dut al món i t’hagin acompanyat en tot moment és una sort extraordinària, però la vida se’ns mostra, un cop més, com una realitat contradictòria i diversa, feta de mil prismes diferents...