Perquè la llengua visqui i perquè la identitat catalana es mantingui necessitem força i presència a l’interior del país, però també, i molt especialment, a la perifèria. Per això és tan important seguir de prop què passa a l’extrem sud del País València, a la Franja de Ponent i a la Catalunya Nord. Si la llengua s’afebleix en aquests punts extrems, senyal que corre un greu perill a l’interior, on pateix també de notables problemes.

Per això és tan greu que el català hagi reculat tant a les comarques d’Alacant, on la reculada ja té el seu origen als inicis del segle XX i no ha fet sinó accelerar-se. Que els governs del PP treballin per la castellanització del país no ha fet res més que consolidar una tendència dissortadament natural, que no sembla que tingui aturador.

Escric tot això motivat ―i preocupat― per un informe que acabo de llegir i que explica la situació perillosa de la Catalunya Nord. No és tampoc gens optimista. Més enllà del folklore i les banderes, més enllà de la trajectòria de l’equip de rugbi de l’USAP, sembla que la llengua no millora i que els efectius dels sectors catalanistes no progressen. Són pocs els qui treballen per la identitat catalana i, en el pla polític, estan barallats i dividits per personalismes de tota mena i per la diversitat política de la seva vinculació als partits del Principat. D’altra banda, la xarxa de les escoles La Bressola continua treballant amb dificultats i ha quedat reclosa a un àmbit estrictament privat, talment com si fos un nucli reduït de centres que es dediquen a ensenyar, no la llengua pròpia i originària del país, sinó un idioma cada vegada més excèntric en la vida quotidiana d’un simple territori francès. Potser milloren els sistemes de comunicació, i l’atracció de Barcelona i de TV3 ―i en particular del Barça― continua jugant a favor nostre, però en l’estricte terreny de la llengua i la cultura això no sembla que tingui efectes immediats.

Tenim molts fronts per cobrir, és cert, però reforçar la nostra perifèria és una tasca essencial. La gent de la Franja, els valencians i els rossellonesos que malden per preservar la identitat catalana en unes zones tan difícils haurien de tenir l’escalf permanent de la gent del Principat, que solem estar massa abstrets pels nostres propis problemes. I nosaltres hauríem de tenir més clar que, si ells cauen definitivament, la pervivència de la nostra llengua estarà amenaçada de mort d’una manera directa.