Les recents eleccions britàniques semblen haver fet obrir els ulls a molta gent sobre el valor de cada vot. Resulta que conservadors i laboristes ho tenen molt més fàcil a l’hora d’obtenir un escó de diputat, mentre que els liberals han de sumar molts més vots per arribar al mateix lloc. És, certament, una injustícia, un frau a la democràcia, però els anglesos sempre ho han volgut així. En aquest sentit, convé recordar que la cambra dels Comuns no té una disposició en forma d’hemicicle, com la majoria dels Parlaments del món, sinó la d’una doble bancada, amb dos grups principals encarats l’un davant de l’altre. És el regim bipartidista, que, com a conseqüència del sistema majoritari d’elecció, condemna les terceres forces a un paper forçosament residual.

No ens n’hauríem de sorprendre tant. De fet, tots els sistemes electorals són realment injustos, i no n’hi ha cap ni un, en part de món, que respecti el teòric principi sagrat que assenyala que ‘un home/una dona, un vot’. I això fins i tot en el sistema proporcional, que és el que regeix entre nosaltres i que ofereix un retrat de l’electorat força més fidel que no pas el britànic. Que l’hi preguntin sinó a Izquierda Unida, que en l’àmbit estatal sempre surt greument perjudicat per culpa del repartiment d’escons pel territori. Un exemple, realment escandalós: al Congrés dels Diputats, el Partit Nacionalista Basc té el triple d’escons que Izquierda Unida amb menys de la tercera part dels vots. Quina injustícia, no?

Els partits perjudicats s’estavellen, en el cas britànic, contra el pes de la tradició del Regne Unit i, en el cas català i espanyol ―com també en el britànic, esclar―, contra els interessos dels partits hegemònics. O sigui que no hi ha res a fer...

En el cas de Catalunya, tothom sap que un vot de Lleida o de la Garrotxa val molt més que no pas un de Badalona. La representació fidel i estricta de l’electorat deixaria sense diputats les comarques poc poblades de l’interior del país, però la voluntat de salvar aquesta representació constitueix, de fet, un atemptat directe a la democràcia electoral que tothom diu defensar.

Vet aquí per què no hi ha manera que els partits polítics catalans hagin estat capaços, després de tants anys, de complir el mandat estatutari de dotar-se d’una llei electoral catalana. Encara funcionem amb l’espanyola... I és que, en funció dels seus interessos, i amb arguments tots ells legítims, els uns compten persones i els altres hectàrees. I tots fan els seus comptes amb la calculadora a la butxaca...