Vigílies de les eleccions presidencials americanes. Veig i sento per la televisió com el candidat republicà, John Mc Cain, s’escandalitza pel rerefons que descobreix en el programa del seu contrincant demòcrata, Barack Obama. Diu: «Ells no en parlen, però el que pretenen és repartir la riquesa. I repartir la riquesa vol dir treure-la d’alguns americans per donar-la a d’altres. Això ja ho hem vist en altres llocs del món. Això no és Amèrica!».

Literal. Ben poques vegades, em sembla, havia sentit expressar amb tanta senzillesa, amb tanta naturalitat, una mentalitat profunda que batega a l’interior de molta gent de l’Amèrica més conservadora, la més «pro-americana» que deia, ingènuament, la candidata a la vicepresidència, Sarah Palin. La idea és ben clara: el ric ho és pels seus mèrits, perquè s’ho sabut guanyar; el pobre ho és per la seva incapacitat, pel seu demèrit. I la lògica calvinista portaria aquest raonament fins al final: Déu beneeix amb la riquesa els homes que ha escollit. Els altres... ja mereixeran, si de cas, l’ajuda caritativa dels més poderosos.

A Europa, aquest llenguatge sembla increïble. Segur que hi ha gent que ho pensa, però no gosaria dir-ho en veu alta. És clar que nosaltres som els inventors de l’Estat del Benestar, de la Seguretat Social d’abast universal, dels subsidis d’atur, de les jubilacions garantides... de totes aquestes innovacions revolucionàries que l’americà profund rebutja de forma instintiva. Nosaltres, ves quin escàndol, fins i tot trobem natural detreure alguna cosa dels més rics per poder-ho transferir als més pobres. I és que potser tenim la gosadia de pensar que la riquesa i la pobresa no depenen només de l’esforç de cadascú, sinó del lloc on has nascut, de la família que t’ha tocat, dels talents que has rebut...

Hi ha que diu que els nostres hàbits polítics s’assemblen cada cop més als americans. Esperem que, almenys en aquest aspecte, no se’ns encomani la lògica que Mc Cain ha sabut resumir d’una manera tan clara...