He fet ja un parell d’escapades amb el cotxe per recórrer el tram de la Ronda Sud que va inaugurar-se fa pocs dies. Crec que és una obra pública fonamental per als municipis de la Conca d’Òdena, una obra que, entre altres coses, per primera vegada proporciona a Santa Margarida de Montbui una sortida als grans eixos de comunicació sense necessitat d’haver de passar per Igualada. Parlem, doncs, d’estalvi de temps i de descongestió, dos valors molt importants per a la mobilitat.

Una carretera que es construeix sense que gairebé ningú no se n’adoni ofereix després als usuaris paisatges insòlits. Aquesta Ronda Sud, per exemple, ens dóna vistes inesperades de la part meridional de la Conca d’Òdena i ens fa adonar de fins a quin punt Igualada i els municipis del seu voltant s’assenten en el fons d’una cubeta natural. Només l’edifici del Punto Blanco i els contraforts i el campanar de Santa Maria semblen distingir-se en una ràpida passada. I el recorregut s’acaba a l’esquena del Pi, allí on el millor mirador natural de la Conca sembla tot just un turonet de galera, de rostos suaus i de vegetació ben escassa.

A la primavera de 1993, vaig signar amb altres companys del grup socialista una proposta de resolució al Parlament perquè es redactés el projecte d’aquesta obra. La proposta va ser aprovada per unanimitat, però l’obra va dormir després el son dels justos i no s’ha fet realitat fins ara, disset anys després! Això invitaria sens dubte a fer algunes reflexions...

L’altra cosa que em fa rumiar, en una societat habitualment tan rondinaire com la nostra, és la nostra capacitat per absorbir després les millores amb una facilitat tan natural. És el mateix que vaig pensar quan van fer-se realitat projectes tan emblemàtics com la Biblioteca Central o el nou Hospital Comarcal. Els mateixos habitants que normalment no paren de criticar i de queixar-se assumeixen després les millores amb una naturalitat i un silenci que sempre m’ha cridat l’atenció. És el que passarà ara amb la Ronda Sud. Ningú no en farà cap escarafall ―no fos cas!―, però per fortuna de tots nosaltres la carretera ja hi serà. Com la Biblioteca, com l’Hospital: equipaments modèlics que ens haurien d’enorgullir si no fóssim a vegades tan mesquins, tan eixarreïts...