Podria pensar-se que, quan un govern emprèn una retallada com les que ens cauen al damunt, ho fa mogut per unes bases objectives, per una lògica que, al marge de si ens resulten gaire doloroses o no, es defensa per ella mateixa. I la veritat és que no, que darrere cada clatellada d’aquest temps de restriccions, hi ha una càrrega ideològica tremenda i un càlcul de costos polítics molt ben reflexionat.

Així, que els funcionaris rebin un cop darrere l’altre, no és pas perquè es tracti d’un cas indiscutible de justícia. Es fa, essencialment, perquè resulta bastant fàcil fer recaure la destral damunt un col·lectiu directament dependent de la pròpia administració i perquè es té ben present que l’opinió pública no té una imatge precisament favorable dels treballadors públics. Quan el govern del PP proposa una modificació de l’administració local que reforça la província, ho fa perquè aquesta és la seva aposta principal enfront del sistema autonòmic. Si retalla el nombre de regidors, al marge de l’estalvi que això comporti, és perquè pensa que l’opinió pública aplaudirà la supressió de càrrecs polítics, encara que això expulsi dels consistoris els partits petits o afebleixi la democràcia municipal. I si es retallen les prestacions de l’atur és perquè es pensa que aquest col·lectiu no està en condicions de plantar cara. És el mateix que passa quan, a Catalunya, es manté l’existència del consell comarcal del Barcelonès per exemple o la supressió de l’impost de successions: es tracta de l’aplicació d’una opció política, no de raons d’eficàcia o de justícia social. Etc., etc.

Un dels casos clamorosos de la reforma política que es va instaurant amb tots aquests canvis és el silenci que existeix al voltant de l’existència del Senat. És cert que suprimir-lo implica una reforma constitucional, i això no resulta gens fàcil. Però hi ha una amplíssima coincidència de molta gent sobre la inutilitat d’un sistema de doble cambra que, en la pràctica de la nostra democràcia, mai no ha funcionat. Per què, doncs, no plantejar-se suprimir-lo, ara que és temps de tantes retallades? Ah, noi, perquè està clar que, en l’esquema dels actuals governants de l’Estat, hi ha coses que no es toquen: del Senat, doncs, ni parlar-ne. Atrevir-se amb els ajuntaments, amb les entitats locals menors o amb les mancomunitats, això resulta sens dubte molt més fàcil...