Potser sí que el canvi climàtic trastoca el pas de les estacions, i que ja no entenem els capricis del termòmetre o del cel. Però hi ha coses que, tanmateix, encara no sembla pas que canviïn. Per exemple: si ens llevem d’hora, constatem com la nit s’allarga dia a dia i com l’alba romanceja abans no arriba a fer-se clar. Encara que ens anunciïn alguns dies de calor, encara que estirem les escapades a la platja per atrapar les darreres carícies del sol, la vinguda de la tardor ja és inexorable. És cert que, a la Rambla i al Passeig, els plataners cobreixen les façanes i ens amaguen la visió del cel, però les seves fulles tenen els dies comptats. Aviat groguejaran, es tenyiran de marrons i d’ocres i acabaran cedint a la primera ventada virulenta.

Diuen que la tardor ―com la primavera, d’altra banda― es difumina, que ja només hi ha estius i hiverns, però encara resten signes inequívocs que es resisteixen a morir. Mireu, si no, el to dels pàmpols de les vinyes que ara es veremen tant d’hora, contempleu la corrua de boletaires ficant-se dins el bosc: mentre puguem collir el raïm i anar a buscar bolets, mentre la llum del sol ponent continuï prenent cada any aquest aire tenyit de nostàlgia, la màgia de la tardor no acabarà d’abandonar-nos, per molt que la mà de l’home faci el possible per destruir el ritme natural de les coses i del temps.

Potser és una antiga deformació professional, però sembla també que el temps polític ja declina. Acaba de passar l’Onze de Setembre i tothom ja mira cap al calendari electoral. No hi han mancat alguns rituals que més aviat m’esborronen ―no m’agraden les processons de torxes a la nit, que evoquen records tan espantosos, no entenc la dèria per cremar banderes o decrets de nova planta, per fer del Fossar de les Moreres un lloc de crits sinistres amb les cares tapades―, al costat d’aquells que fan pàtria de debò: el record dels nostres màrtirs, l’ofrena al conseller en cap, el compromís reiterat d’aprofundir la llibertat i l’autogovern d’aquest país, la barreja dels accents de la llengua catalana a la Ciutadella, la bandera de tots els catalans onejant a dalt de l’asta...

És temps de final d’etapa. De l’estiu i d’una legislatura política. Abordem, doncs, la doble nova estació amb el cap fred i les paraules més sensates. Ens cal saber on portarem aquest país, amb la mateixa certitud que la tardor ja truca a la porta i després de l’hivern tornarà la primavera.