Com sempre, procuro seguir de prop les eleccions al País Basc. Aquest cop tindran lloc diumenge vinent i totes les enquestes pronostiquen una clara victòria nacionalista, amb el dubte de veure com quedarà repartit el joc entre el PNB i EH Bildu. Aquesta vegada, doncs, s’anuncia un tomb polític espectacular, amb la derrota del PSE-EE i la irrupció sonada de l’esquerra abertzale un any després del final de la violència d’ETA. El moment és, certament, històric. I més ho hauria de semblar si tenim en compte que els bascos no poden deixar de mirar el que està passant avui a Catalunya. I tanmateix...

És certament curiosa, i en part incomprensible, la relació entre catalans i bascos. Mai no ha estat fàcil d’estendre ponts entre nosaltres i cadascú s’ha buscat la vida sense pretendre en cap moment establir polítiques comunes. És clar que, més enllà de tarannàs i recels, hi ha diferències fonamentals que ens situen en plans que ens allunyen d’una manera significativa: el fenomen d’ETA i el terrorisme, el concert econòmic, la realitat diversa de la llengua, l’arrelament hispànic de la gran indústria basca...

Malgrat tot, qualsevol observador superficial hauria pensat que, també per a ells, hauria d’haver arribat l’hora de preguntar a la seva gent quin futur volen per al seu país, com ara mateix ens plantegem els catalans. Així és, de fet, per a la coalició abertzale. I per al PNB, probable vencedor de les eleccions? Doncs, no, vet aquí la sorpresa... Iñigo Urkullu, el candidat amb més opcions de convertir-se en el proper lehendakari, no planteja en cap moment un referèndum per exercir el dret a decidir i només parla d’economia i de la crisi. Un portaveu del seu partit ho ha dit ben clar: «L’urgent és la crisi i per al PNB no hi ha cap més urgència». Com és possible? ¿El PNB frena la via de l’autodeterminació, justament ara, quan a Catalunya s’escalfen tants motors?

A partir d’aquí, les interpretacions són lliures. Hi ha qui diu que l’independentisme basc no està madur, que segur que es perdria un referèndum o que l’experiència del fracassat Pla Ibarretxe ha refredat els ànims dels nacionalistes conservadors. És possible. Però hi ha un altra teoria, de la qual gairebé ningú no parla mai: i és que als bascos les relacions econòmiques amb Espanya els van la mar de bé. Gràcies al concert econòmic, no sols no aporten solidaritat a les altres comunitats espanyoles, sinó que són receptors nets. En això, tothom guarda silenci o mira cap a una altra banda: tots els partits bascos, tots, assisteixen impertèrrits a la sangonera que el repartiment actual imposa al poble germà de Catalunya. I ningú no obre la boca sobre les autèntiques raons històriques ―no els drets forals, sinó l’existència d’ETA― que d’ençà de la transició a la democràcia han establert aquest estat de coses.

Conclusió: sembla que hi ha una gran part del poble basc que més aviat pensa que, si no hi ha greuge econòmic i per tant Euskadi no rep tan durament les conseqüències de la crisi, ¿per què la independència? Quin contrast amb Catalunya...!