Fa molts anys, quan jo n'era petitet, estiuejava a un poblet del pre-Pirineu. No us diré quin perquè m'han dit que no està bé publicar intimitats per l'Internet, però el cas és que no hi havia res millor, en el meu imaginari, que jugar a cabanyes. Cap repte més intrèpid que trobar un arbre immens, l'arbre el més gros, l'arbre mare i pare de tots els arbres, i colonitzar-lo. En un bon sentit, per suposat. L'arbre somiat tenia la mida d'un menjador petit, i una immensa rodona ben plana al damunt disposada a acollir mantes, sofàs, llençols, i tardes infinites. També música (potser amb piles) i moltes converses. A dalt s'hi podria pujar perquè algun dia seriem bons grimpaires per art de màgia, i sinó hi construiríem una escala feta amb tacs de fusta clavats amb claus que l'arbre sabria resistir perquè ens estimaria de manera incondicional i seria un amic poderós i irrompible. Encara érem (in)conscients.

-Quan ens morim, què passa, Mama? A on anem?

etc.

El cas és avui que m'ha vingut al cap aquell estiu en què hi ha com un click i et comences a fer gran i canvies tu i canvia el món perquè una cosa i l' altra són indissociables. Haviem trobat un arbre magnífic, i per primera vegada a la vida semblava factible i fins i tot senzill convertir aquell bonic exemplar en un racó privilegiat, lluny dels adults, i tot això. Però va començar a minvar la il·lusió, no se sap exactament per què. Em sentia com aquell aventurer que ha tingut la revelació  que ha descobert, segur segur, un lloc nou i misteriós que mai ningú ha vist, i quan ja ha fet les maletes, es gira i de cop tothom comenta, ente escèptic i abatut, que "no es pot", o "que no val la pena". Van ser els altres o vaig ser jo? La memòria és una aquarel·la que sempré es manté humida, regalimant.

Jo crec que la majoria de consum de droga del món es deu a les ganes de córrer rere aquell record tan dolç. No el de la cabanya, sinó el d' infància i la immortalitat (?). Recordeu el final de "Requiem for a dream"? Tots dormint en posició fetal, potser volant en somnis. La vida és horrible i meravellosa, excepte per als catalans, i més concretament els igualadins (GIR DE GUIÓ MOLT BRUSC), a molts dels quals els sembla un tràmit que s'ha d'anar passant sense aixecar gaire pols, allò que en diem "anar fent", amb cara de resignació. Que algú investigui els corrents telúrics, subterranis i minerals d'aquesta ciutat, per favor. Un final molt gratuït? Potser sí, però és que m'estava quedant un pastel important tipus anunci d'Estrella i això és l'últim que ens convé. Vénen temps convulsos.