Avui serà un dia qualsevol. Això va així. Em desperta l'alarma, sona la melodia 3 vegades, l'apago, i ressuscita al cap de deu minuts, dringant 3 o 4 cops més. Abans d'aixecar-me del tot, però, també he gaudit d'un altre concert periòdic: el de la bomba d'aigua dels veïns, que s'apaga i s'engega a intervals d'entre 30 i 40 segons, i que al final de cada manxada fa un rebuf que m'enerva. Almenys tinc un consol, i és que fa dies que ha desaparegut el so del "xinès del morter", que ja deveu suposar perquè va ser batejat com a tal. Ploc. ------- . Ploc. ------ .

Quan ja sóc a baix al carrer, veig com la Mercè dubta davant del pas de zebra. Sempre es gronxa sobre una cama (per dir-ho així) durant uns 5 segons, fins que la deixa caure per fer la passa definitiva i començar la travessa que la durà, tard o d'hora, al mateix bar que jo. Demanarà un cafè amb llet ansiosa i atropelladament en vàries ocasions abans  que la cambrera tingui temps de respondre, anunciarà on es disposa a aterrar, i tot seguit, es gronxarà sobre les anses de la cadira durant uns segons interminables, i es deixarà caure a la cadira, que soferta, cruixarà d'incomprensió.

Demano jo el "cafè'n llet "i m'adono que avui la roba em torna a molestar. Feia mesos que no em passava. Cíclicament arronso les espatlles, moc el cap d'un cantó a l'altre, i m'alliso la samarreta de dalt a baix. Em pentino els cabells que no tinc, maleeixo la presència d'una mosca, i algú encén l'escura-butxaques, que va repartint joc, patrons d'efectes de so que es van atropellant desordenadament (un dring de monedes, una trompeteta irritant, i un riure cibernètic absolutament miserable). Dues taules davant meu, una administrativa d'hisenda que sempre entra dient "bon giorno" té el so del whatsapp activat, i ens obsequia regularment amb el maleït xiulet d'Android, que m'ha distret del moviment nerviós del genoll d'un paio amb bigoti que es fuma els cigarros amb tanta esma que els aprima.

Fora de mi, em pentino les celles, em planxo la samarreta amb les mans, i tot seguit tuitejo que "els patrons em posen nerviós", mentre recordo que ahir era assegut a un banc del riu, al Rec, i el tio de la bicicleta del paravents verd va passar 4 cops seguits per davant meu en la mateixa direcció. L'odio en secret, odio el paravents, i odio les seva puta bicicleta gris, però no és culpa seva. I és que el meu banc preferit és just davant de la depuradora, i ara mateix hi ha un enginy mecànic que fa tra-ca-trà tra-ca-trà tra-ca-trà amb una exactitud prodigiosa. He engegat l'app del metrònom que duc al mòbil, he ajustat els "beats per minut" fins que han coincidit amb el patró mecànic, i un pic s'han sincronitzat, s'ha aparegut la Mercè d'entre els matolls, i m'ha dit "senyor, tiene un euro pal café con leche? Senyor, senyor! Tiene un euro pal café con leche", i li he respòs que avui sabia que seria un dia qualsevol, un dia qualsevol, i quan és així, me n'aniria a donar un vol a l'espai sideral, o a la panxa del bou, que no hi neva ni plou.