Un diumenge em vaig llevar i vaig anar a esmorzar al lloc de sempre. Feia un dia rúfol, i el carrer era ple de cintes, tanques i adolescents amb petos fluorescents, per la qual cosa vaig deduïr que aquell matí se celebrava la Cursa Popular d'Igualada i que ningú m'hi havia convidat. Molt ofès. Vaig pensar que potser no se'm considerava popular perquè sóc massa eclèctic (?), així que vaig buscar la definició del mot al google i no la vaig trobar fins a la 3a pàgina. Les 20 primeres entrades que em van sortir van ser del Banco Pop****. -Viva España!- vaig cridar dempeus!També em va sorprendre la presència d'una munió de globus aerostàtics conduïts per pilots armats amb Kalashnikov que vigilaven l'esdeveniment des del cel i servien per dissuadir possibles intents de robatori en els habitatges que quedaven buits durant la prova. En aquest sentit no hi va haver incidents, però sí que es va produïr una escena lamentable durant la recta final, en la qual dos corredors ataviats amb una equipació de Meyba van ser escridassats i agredits per una part del públic, majoritàriament format per convergents i amics del Club Natació Igualada, una entitat en hores baixes. Suposo que ho van considerar de mal gust.  

Acabat l'event vaig fer temps pel centre perquè encara faltava una estona per dinar i mentre voltava em vaig posar a pensar profundament en la frase "Igualada pot ser imitada però mai igualada", i me la vaig imaginar amb una petita variació. Si el lema fos "Igualada mai pot ser Igualada", estaríem parlant d'una ciutat que es passa el dia fingint? Podria passar que Igualada no pogués ser mai Igualada perquè es passés el dia intentant ser Manresa, Vilafranca, o una petita Barcelona, per exemple? A vegades a la gent també ens passen aquestes coses, ja sigui per inseguretats, o per condicionaments culturals, ideològics o religiosos. Jo fins i tot un cop vaig conèixer un paio molt divertit, i un bon dia vaig descobrir que la majoria de bromes que feia les treia d'una sèrie de la tele. La meva decepció va ser colossal, i des de llavors que em miro la vida amb ulls d'escepticisme i de columnista de comarques lleugerament estràbic.