11S. Reconstruir el moviment per la República Catalana

La constitució del Govern Illa a Catalunya tanca el cicle obert fa 14 anys, l’anomenat Procés i que va tenir com a punt àlgid l’octubre del 2017, amb el referèndum, la vaga general i l’efímera proclamació de la República catalana. La derrota de les forces que van encapçalar aquest moviment (JxCat, ERC i la CUP) és evident, i totes tres tenen obert processos interns per sortir de la situació de crisi.

El Govern Illa se sustenta sobre la llei d’amnistia i el pacte de legislatura amb el “finançament singular”. La llei de l’amnistia va ser el resultat d’un acord no només amb ERC sinó també JxCat i suposa una certa garantia de continuïtat del Govern Sánchez. Per molt que JxCat voti en contra de mesures del govern central, els seus sis diputats no donaran suport a una hipotètica moció de censura impulsada per PP o Vox, que encara allunyaria més el retorn de Puigdemont. Mentre, l’aplicació de la llei ha permès amnistiar més policies i guàrdies civils que independentistes jutjats. Els jutges ja havien anunciat que boicotejarien a llei.

El segon pilar que sosté Illa és l’acord de investidura amb ERC i Comuns, que no fa cap esment a un referèndum d’autodeterminació. L’acord gira al voltant d’un nou –l’enèsim- compromís de millora del finançament autonòmic per Catalunya, prou ambigu per permetre lectures molt diverses. L’acord va passar per poc marge la consulta a les bases d’ERC i ha precipitat la crisi, amb el partit dividit i la convocatòria d’un congrés extraordinari.

L’aparició de Puigdemont el dia de la votació no passa de ser un cop d’efecte, de potes curtes... perquè ¿quina és ara la política? Ni ERC en el Govern ni el PSOE a Madrid tenien cap interès de detenir Puigdemont, perquè fer-ho podia disparar de nou les mobilitzacions i amenaçar amb inestabilitat tant la Generalitat com la Moncloa. Els convé més Puigdemont a Waterloo que no a empresonat. Però en què ha quedat la solemne declaració de retorn de l’expresident? I no és la primera! JXC també es planteja un Congrés a finals d’octubre.

La CUP podia ser l’alternativa que necessitava l’independentisme, però ha jugat a ser part d’un hipotètic bloc independentista que va deixar d’existir a finals d’octubre del 2017, quan ERC i JXC abandonen la lluita per la república catalana i retornen a l’autonomisme espantats per la repressió, les eleccions de desembre i l’aplicació de l’article 155. Ni el Govern Torra ni el d’Aragonès han donat cap pas de confrontació amb l’estat. Com exemple d’una CUP que no es presenta com alternativa sinó com l’ala esquerra d’un bloc independentista inexistent tenim l’acord de govern a l’Ajuntament de Girona.

Per això la mateixa CUP s’ha anat enfonsant també com a part del mateix bloc responsable de l’abandonament de l’1 d’octubre. Des d’aquesta posició la CUP es descartava per recollir la crisi d’ERC i JxCat i al contrari, també queia en el retrocés. Tampoc hi ha hagut un gir clar cap a les lluites obreres i populars, el gir a l’esquerra que era imprescindible i que li hauria permès capitalitzar el retrocés de Comuns/Podem/Sumar, com sí que han fet altres opcions independentistes a Galiza o Euskal Herria. El retrocessos continuats també han arrossegat la CUP a un procés de refundació intern, el procés Garbí.

El Govern Illa és un projecte estratègic d’estat contra l’independentisme. Malgrat que les forces de la dreta i sectors del règim voldríem una derrota més humiliant. I només cal veure la composició del govern per escenificar-ho: l’homòfob repressor de Can Vies, Espadaler a Justícia, Olga Pané, gestora de l’Hospital del Mar i partidària de la privatització a Sanitat, Cristina Farrés, directora del “periodisme constitucionalista” de Crònica Global (“odi a l’espanyol a les aules catalanes”) , “… De los Cobos, “heroi” del 1O”), a Comunicació, amb Javier Vilamayor com a Secretari de Govern, qui va fer de Tarragona “plaça forta” de l’espanyolisme el 2018, de la mà de SCC, Tabarnia, C’s… i el recolzament de Jordi Sargatal a Medi Ambient, aval el 2022 dels 11 projectes de Foment del Treball d’ampliació de l’aeroport, tot un garant dels macroprojectes del Govern que només beneficien la patronal.

Està tot tancat? No. La gent que va sortir l’1 i el 3 d’octubre, que estàvem a les portes de la Ciutadella esperant la proclamació de la república catalana el 27 disposats a defensar-la, encara hi són, malgrat la desmobilització el desconcert. Amb un pla clar es reactivarien, perquè motius per la construcció de la república catalana n’hi ha cada dia més i perquè la crisi d’octubre s’ha tancat en fals.

No hi ha treva. Ens cal recompondre les forces que ens reclamem de l’1, del 3 del 27 d’octubre, per definir un pla comú, que comenci per unificar la defensa de tots i totes les represaliades. Ens cal impulsar un pla de lluita en defensa de l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials públics. Ens cal reconstruir el moviment i nous referents polítics. A l’espera dels resultats del procés Garbí, com a Lluita Internacionalista ja no vam poder arribar a un acord a les darreres eleccions al parlament amb la CUP. Hem seguit treballant-hi i esperem un gir a l’esquerra imprescindible.