25A

Fa cosa d’un mes es va començar a sentir parlar del 25A. Vaig començar a preguntar-me què coi passava el 25A. Aleshores, i via Facebook (beneït sigui el Facebook per comunicar-nos), els amics van començar a passar uns vídeos molt curiosos d’uns nois que feien equilibris amb unes urnes damunt una bicicleta. M’animaven a anar a votar el dia 25 d’abril.

Em mirava els vídeos i pensava que sí, que aquell dia 'si tenia temps i hi pensava' aniria a votar (com faig en les eleccions). Sempre m’ha agradat poc la política i no pensava donar-li més importància a aquest 'esdeveniment'.

Un dia parlant-ne amb uns amics, em van fer entendre que aquest vot no era un vot polític, sinó que anava molt més enllà. Es tractava més aviat d’una decisió; una decisió del país i la forma en la que volia viure...

Porto ja temps prenent decisions més o menys encertades (en la feina, amb els estudis,...). Vaig pensar que si es tractava d’una decisió que m’afectava potser calia posar-hi més atenció. I així ho vaig fer.

Vaig començar a parlar-ne amb els de casa (sempre ens ha agradat fer tertúlia de temes que ens afecten), i més tard en parlàvem ja amb els que estaven directament implicats en l'organització de la consulta.

Decidir, decidir, decidir...Seguia sense acabar-ho de tenir del tot clar. Entenia que era important però no n’estava plenament convençuda...

El dia 19, dia de l’acte central de campanya vaig poder escapar-me de la feina i acostar-me a l’Ateneu per escoltar les paraules de Celdoni Fonoll, Lloll Bertran i Salvador Cardús.

Al principi tot em va semblar una mica més del mateix; la Coral Xalest fent posar la pell de gallina amb cançons de la terra, el Celdoni recitant poemes que toquen la fibra sensible,...però de cop i volta un 'què tal esteu? – doncs anar fent que també distreu' em va fer parar molta més atenció que durant tot l’acte que portàvem celebrat...

El Sr. Cardús va començar a plantejar al públic les preguntes que segurament tots ens havíem estat fent durant aquest temps. La independència necessària sí o no; si no som independents què passa, podrem viure igual? Perquè havíem de votar?

Una a una, ell mateix ens anava donant respostes a les preguntes (i que ben argumentades!) sobre el per què era necessari anar a votar el dia 25 d’abril. 'La independència és l'única alternativa possible' assegurava... No sé si és l’única alternativa, però sí que ara puc dir que és una de les vies per sortir de la situació actual en la qual ens trobem.

Em va agradar els seus comentaris sobre 'deixar de mirar enrere i començar a mirar endavant, present i futur'. Perquè una vegada estiguem mirant cap al futur, podrem començar a plantejar-nos més coses. Si vivim en el passat no avançarem i quedarem en l’oblit.

Després de sortir totalment convençuda de la necessitat de participar en el referèndum em van proposar ajudar-los com a voluntària el dia 25A. No ho vaig dubtar ni un moment!

I aquest dia va arribar. 25A. A la tarda vaig anar ajudant amb el que necessitaven (algunes coses amb més ganes que d’altres...); una mica del que hem batejat com a 'corremeses', una mica de recompte de vots, repartir xocolata i ensaïmades als més petits... Tot plegat només per demostrar que no n’hi ha prou en ser català, que cal fer passos endavant per aconseguir el que ens proposem.

Només em queda felicitar els organitzadors pel desplegament logístic que han fet. Us ben asseguro que no és fàcil aconseguir gent amb ganes de treballar... i sense cobrar!

'Per quedar-nos on estem cal córrer, però si volem anar més lluny haurem de córrer, com a mínim, dues vegades més ràpid'.