Agraïment al personal de l’Hospital General d’Igualada.

50 escales de salut. Primera parada a l’hospital general d’Igualada el 4 de juliol d’enguany. Diuen que de totes les experiències se n’ha de treure la part positiva. Durant més d’una setmana vam riure amb la meva iaia, sempre li deia: ha agafat una suite al millor hotel d’Igualada, i no dèiem cap mentida... El menjar no era del Celler de Can Roca però no estava gens malament, almenys feia molt bona olor i la iaia per molt que li costés menjar no es queixava. El tracte del personal sanitari immillorable: Casta bonica, i és que fa cara de nina aquest matí. Els bons dies, les bones tardes i les bones nits sempre anaven acompanyats d’un dolç somriure.

26 escales de salut. Inconscientment contents, pensant que teníem un peu més a prop de la porta de sortida... no ens vam adonar que restàvem escales, restàvem salut. La planta de Convalescència, una gran família. Cada habitació té la seva història, unes entren les altres surten però tots tenim la necessitat de compartir, explicar, escoltar... tot allò que el dia a dia som incapaços de fer ja que les hores passen i sempre portem un cuet al cul que ens marca cada minut i cada segon de la nostra vida.

En aquests temps tant difícils, amb aquestes retallades que estan rebent el departament de sanitat, amb tots i cada un dels seus problemes, cal dir que l’hospital d’Igualada té un equip de treball excel•lent no només professionalment parlant, la humanitat que ens han demostrat és tant gran! No és gens fàcil ajudar a perdre la llibertat física amb dignitat i ells ho van aconseguir.

Gràcies, Gràcies, Gràcies... indefinidament a tot el personal de la planta, doctora, infermeres, auxiliars, saladors, personal de neteja. Si tingués d’escriure a un full de paper la paraula Gràcies contestant a cada somriure, cada paraula bonica, cada broma, cada mirada de complicitat que va rebre la meva iaia aquest darrer mes, seria impossible, ompliria un llibre sencer de no sé exactament quantes pàgines, el que sí sé és que faríem un nou Record Guiness.

15 d’agost. Baixo les 26 escales per creuar la porta de sortida, tancant un episodi i perdent una de les persones més importants de la meva vida, però amb una nova lliçó apresa.

No oblidaré mai el vostre tracte, el vostre saber fer, el carinyo rebut, la sinceritat, la serenitat que vam rebre els acompanyants, l’ajuda psicològica, l’agraïment. Les darreres abraçades...

Hi ha coses que no es paguen amb diners.

Núria Corcelles i Família.