Ara més que mai, fem país

L’altre dia parlant amb el bon amic Celdoni, tot comentant l’efectivitat de la manifestació del 10 de juliol, vàrem coincidir a comentar un fet que no deixa de ser plenament objectiu i metafòric a la vegada: “Quan la capçalera (els polítics) es va dissoldre, aleshores els manifestants (el poble) es va posar a caminar”. No deixa de ser simptomàtic que per avançar potser ens cal que els que fan política actualment deixin pas a la societat, o si més no, que es posin a caminar amb ells sense voler interferir.

La setmana anterior a la manifestació va ser lamentable tot intentant posar-se d’acord els quatre polítics. La setmana posterior més lamentable, intentant buscar un acord de mínims com a resposta del parlament. Creieu que es pot avançar quan tots (absolutament tots, govern oposició, i més oposició) busquen obtenir rèdits electorals de la manifestació i la sentència? La resposta és: “rotundament no”. Ja s’ha demostrat que només el poble català és capaç de donar respostes unitàries quan fa falta.

I ara què? Doncs ben senzill. Ara més que mai hem de fer palesos els nostres signes i trets nacionals catalans. No ens n’hem d’amagar. La catalanitat ha de ser la nostra primera opció: en la feina, en el lleure, al carrer, en la cultura, a l’hora d’escollir... Fem-nos sentir individualment, cadascú en la seva parcel·la i, aleshores, és quan començarem a veure resultats en forma de país, en forma de nació catalana.