L'atzar quotidià

A la línia 3 a les 7 de la tarda ell és un més entre la munió de gent que corre i es creua amunt i avall de les andanes, absorbint grisor i sutge que els motors de la refrigeració s'encarreguen d'enganxar a la pell com floridura. Res el distingeix de la quotidianitat dels altres; podria confondre's-hi perfectament en qualsevol ciutat de les moltes que coneix. Per això es guarda a la bossa totes les inquietuds i desitjos.

És clar que no és com l'home que parla pel mòbil amb impudícia i pensa: "Que cony ens importa als demés si la teva dona t'ha deixat i no vol ni sentir a parlar de les excuses que improvises gesticulant patèticament mentre s'acosta el metro i el soroll ofega (per fi) el teu ridícul monòleg".

Just al moment en que s'obren les portes la veu arribar corrents, clavant els talons lleugerament gastats que es queixen amb aquest so metàl·lic, persistent i asimètric que els passadissos amplien a cada passa. Quan s'asseuen junts ja sap que no es donaran conversa, però desitjaria sentir la seva veu i saber si la sensualitat que desprèn respon a allò que insinua, que ell imagina. Ella es limita a fer un somriure còmplice de promesa incompleta.

A Liceu baixa darrera seu seguint el ritme que marquen els seus malucs, que semblen talment fets al compàs del músic que fa hores que toca, esperant un reconeixement que no arriba. Com la cançó, ella es perd i es difumina. S'ha ensomniat massa i puja a peu les escales de dues en dues per no sentir-se mecànic.

Evitant pixums i empentes surt a fora i respira. Des de la Rambla enfila el carrer Hospital i puja al terrat de l'àtic: tres-cents seixanta graus de privilegi que gaudeix des de fa deu anys. Aquí dalt és més fàcil somiar; de fet, aquí tot és més fàcil. Pensa en tota la gent allà, sota terra, entre aquell eixam d'eixos ferroviaris i se'ls imagina lluny, molt lluny de la felicitat.

Ell, l'Eduard, és sord i tanmateix només aquí dalt percep la seva noció del silenci. Decideix que un dia, si tornen a coincidir, la convidarà a pujar al cel.