Bon profit li faci, 'don' Mario!

Arran de la concessió a Mario Vargas Llosa del premi Nobel de literatura d'enguany, molts de nosaltres hem recordat que aquest senyor no té massa bona opinió dels catalans, i que objectivament i a nivell personal és un enemic declarat de la nostra llengua i de la seva normalització; al marge de si es mereix o no aquest premi, i al marge de si hi ha altres literats amb la mateixa categoria i mèrits per obtenir-lo.

Això, si de cas, seria una altra qüestió, ja que la història de la literatura és plena d' excel·lents escriptors però amb una ideologia o uns prejudicis execrables. Tan sols fa dos anys Llosa va tornar a qualificar amb els tòpics més tronats el que ell anomena ‘nacionalisme català’, una definició on cap tot i on engloba, per exemple, qualsevol temptativa per fer ocupar a la llengua catalana el paper preeminent que li hauria de pertocar en aquesta societat, cosa que segons que sembla el fa sortir de polleguera, fins al punt d'acusar els polítics catalans de ser uns ‘llops amb pell de xai’.

Evidentment, una acusació semblant és absolutament impròpia d'algú que s'anomeni intel·lectual i com a mínim denota, malgrat haver residit Vargas Llosa uns anys a Barcelona, un coneixement molt pobre i esbiaixat de la realitat catalana, amb l'agreujant de la mala fe. En la pràctica Vargas comparteix tòpics i llocs comuns de la dreta espanyola més reaccionària, que, a falta de jueus, 'dimonitza' els catalans i els atribueix una innata perversitat moral.

Potser en el fons no estem assistint més que a la manifestació d'una tendència inconscient, pregonament arrelada en la seva ment i en la dels seus avantpassats, d'establir categories ètniques. No endebades aquest senyor és un blanc crioll en un país on cada grup ètnic d'origen no purament europeu —indígenes, descendents d'africans, i les seves barreges entre ells i amb població europea— ha estat secularment definit i col·ocat en un determinat estrat, sempre i indefectiblement inferior al de la minoria blanca, que posseïa tots els ressorts del Poder i de l'Estat.

Ell —i el seu grup social— és com és gràcies a la carnisseria inicial i a l'explotació secular dels indígenes peruans, eternament marginats i menyspreats. De fet, és ben comprovat que la repressió efectuada sobre els indígenes, un cop les antigues colònies es van independitzar de la corona espanyola, és a dir, la perpetrada per la minoria criolla, ha estat molt més forta i brutal que no pas la duta a terme per les autoritats colonials; com no podia ser d'una altra manera, atès que les noves repúbliques llatinoamericanes, de matriu jacobina, obeïen exclusivament els interessos de les classes dominants d'origen europeu i eren continuadores del genocidi que es va iniciar fa cinc-cents anys amb el ‘cubrimiento’ de les índies.

Per això no ens hauria d'estranyar que un conspicu representant d'aquestes classes dominants, com és Vargas Llosa, no toleri, en nom d'un fals i hipòcrita cosmopolitisme, que al marge dels estats jacobins hi pugui haver altres cultures i llengües, i no diguem altres nacions, ja que per a ell els conceptes d'estat i nació són sinònims i indissociables. Probablement deu considerar el súmmum de l'aberració que per culturalitzar i educar els fills dels immigrants es prioritzi una llengua —la nostra— que no és la que assumeix com a pròpia i oficial l'Estat. Deu ser el mateix horror que experimenten molts militants de Ciutadans-Ciudadanos en veure com els fills de la seva assistenta peruana d'ètnia indígena són capaços de parlar un català força acceptable. ‘On s'és vist que els ‘inferiors’ es permetin prescindir de la llengua dels jutges i de l'exèrcit?’, deuen pensar a l'uníson Vargas i els militants esmentats.

No els entra en el seu cap, especialment en el de Vargas, que fou alumne d'un selecte col·legi militar al seu país on s'exalçaven els valors jacobins de l'Estat peruà, al servei exclusiu de la minoria criolla, i on qualsevol referència a la cultura indígena era poc menys que tabú, si fa no fa, com als col·legis militars sud-africans per la mateixa època en relació a les cultures indígenes africanes. No ens hauria d'estranyar, doncs, que ‘don’ Mario s'hagi adherit al darrer ‘manifiesto’ contra la normalització del català i hagi fet públic el seu recolzament a les posicions de Ciutadans. Res més lògic en un individu com ell, incapaç de la menor empatia amb els pobles sotmesos i defensor a ultrança del seu peculiar concepte de llibertat, que en realitat no és més que la màscara —la ‘pell de xai’, emprant el seu llenguatge— sota la qual s'oculta el manteniment secular d'una sèrie d'arbitraris i injustos privilegis, originats gairebé tots gràcies al recurs a la violència per part d'una ínfima i egoista minoria.