La Carme i la Revista d’Igualada

Carme Junyent i Figueras (Masquefa, 1955 – Barcelona, 2023)

La Carme Junyent ha estat una lingüista i professora de la Universitat de Barcelona, fundadora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), presidenta del Consell Lingüístic Assessor, autora d’un gran nombre de llibres, etc.

Amb motiu de la seva defunció, s’han publicat molts articles sobre la seva obra i tots han glossat la seva tasca i també el seu esperit lliure i valent per defensar, amb arguments reflexionats, les seves idees a l’entorn del català, les llengües que es parlen a Catalunya i el gènere en la llengua.

Nosaltres volem parlar d’un aspecte de la seva vida que ens ha apropat molt a ella: la Revista d’Igualada.

Quan Antoni Dalmau (1951-2022), el 1999, va fundar la segona època de la Revista d’Igualada, setanta anys després de la primera, es va proposar crear una publicació oberta amb una pluralitat ideològica i que acollís articles d’art, creació literària, pensament, història, ciències socials, etc. Per tirar-la endavant va formar un equip de vuit persones de la comarca de l’Anoia, entre les quals hi havia la Carme. Aleshores, encara no la coneixíem. Ens la va presentar com una professora de lingüística especialitzada en les llengües africanes i en les llengües amenaçades, però tal com explica  la Carme en el darrer número de la Revista:

...em va sorprendre l’encàrrec que em va fer l’Antoni Dalmau per al primer número de la Revista d’Igualada. En la primera reunió, quan ens va explicar el projecte, les seccions que havia de tenir la revista i com aniria tot plegat, em va dir que jo havia d’escriure un article per al qual ell ja tenia el títol: «El català: una llengua en perill d’extinció?» Que fos el primer número d’una revista que no se sabia com aniria era un bon argument a favor d’arriscar-me a escriure’l, però tot i així jo no sabia com posar-m’hi. Era capaç de fer un diagnòstic de la meva pròpia llengua de la mateixa manera que els podia fer de les altres? La meva estratègia va ser mirar-me el català com m’hauria mirat qualsevol llengua i el que em vaig trobar va ser que jo era parlant d’una llengua amenaçada.

Per descomptat que va acceptar el projecte i va dir que aquest havia estat el seu article més llegit i reproduït, però li van penjar «l’etiqueta de la “mort del català” com també m’han penjat la del gènere». Vint anys després, la Carme va repetir l’estudi fet el 1999 i va poder confirmar, lamentablement, el seu pronòstic.

Fèiem les reunions de la Revista d’Igualada els dissabte al matí, primer a Cal Ble i després a casa la M. Teresa Miret. Ben aviat, més que reunions, eren, sobretot, tertúlies d’amics. L’entusiasme del Antoni Dalmau obria qualsevol tema i de seguida tots ens hi enganxàvem, aixafant-nos els uns als altres per dir-hi la nostra. La Carme, callava, asseguda a la cadira, una mà sobre l’altra, el cap una mica inclinat i un mig somriure a la cara. Ho escoltava tot en silenci. Quan semblava que el tema ja no donava més de si, llavors era el seu torn. Amb veu serena hi aportava el seu punt de vista, des d’un angle nou, diferent. Ens quedàvem un moment muts per pensar. Després, de mica en mica, ens tornàvem a engrescar.

Així ens va anar guiant pels camins de les llengües amenaçades, de la situació difícil del català, de les polèmiques sobre el desdoblament de gènere, de la inclusió lingüística i, de rebot, sobre els feminismes i els poders polítics. I així és com es vas convertir en el nostre referent. Argumentava amb raons de pes allò que defensava i  ens convencia. Haver compartit aquestes estones amb ella ha estat un luxe i un gran regal.

Per altra banda, després d’aquell primer article per al número 1 de la Revista d’Igualada, la Carme n’hi va publicar quinze més, amb un to i uns temes ben diferents. El segon va ser un conte titulat «Comiat», inspirat en els nens de zones colonitzades que es veuen obligats a parlar la llengua dels nous dirigents del seu país.

Després, va publicar un article sobre l’ús del català en l’ensenyament secundari i un altre sobre la seva experiència en els clubs de lectura de les biblioteques, amb altres propostes per fomentar la lectura.

Altres vegades va donar a conèixer costums i persones de la comarca, com l’article sobre les joies de la dissenyadora Mònica Fugarolas, l’entrevista a la ginecòloga Núria Parera per parlar sobre educació sexual i la història de les bastoneres de Masquefa i les seves dificultats per formar el grup.

Els aspectes diversos de la llengua, l’especialitat de la Carme, es van veure reflectits en altres articles com el que comentava la idea popular que hi ha unes llengües més desenvolupades que altres o el que parlava de les tendències a l’hora d’escollir el nom dels nostres fills.

També ens va introduir en l’obra d’escriptors, tant locals com Meritxell Cucurella-Jorba i les seves poesies, com africans, amb l’article sobre Ngugi wa Thiong’o, autor nascut a Kenya, però que va passar una gran part de la seva vida a l’exili.

I, molt especialment, ens va fer adonar del problema del gènere en la llengua. La seves opinions van ser polèmiques i les va manifestar obertament a la Revista d’Igualada. El primer article sobre aquesta qüestió el va signar un grup d’alumnes, que ella dirigia, el Grup d’Antropologia Lingüística de la Universitat de Barcelona i el van titular «Per què en diem gènere quan volem dir sexe?», on afirmava:

El que hem volgut mostrar, finalment, és que l’ús del masculí no té res a veure amb el masclisme i que, en canvi, la duplicació de gènere no dóna visibilitat a les dones sinó que els dóna un valor diferent i, atès el tarannà de la humanitat, difícilment la diferència serà al seu favor. El gènere és una categoria arbitrària i convertir-lo en una categoria motivada és un joc massa perillós.

Sobre el gènere en la llengua, encara en va parlar en tres articles més: «Contra la dictadura lingüística», «El gènere: breu història d’un document» i «Petita història d’un malentès: el desdoblament de gènere», en el qual fa un balanç complet de la polèmica que el tema del gènere ha suscitat i planteja l’actual estat de la qüestió.

Tots aquests articles es poden consultar a www.revistaigualada.cat i ens permeten descobrir una Carme propera, amb una gran capacitat de connectar amb la gent i de fer senzills i entenedors aspectes lingüístics aparentment complicats.

L’any passat, el 2022, ran de la mort de l’Antoni Dalmau, la Revista d’Igualada va deixar de publicar-se en paper i les trobades amb la Carme es van fer més esporàdiques. Alguna reunió, algun dinar...

A finals d’aquest mes de juny, un dia va convocar a Catalunya Ràdio la Maria Enrich i  la M. Teresa Miret. «És important que vingueu», va insistir. Van anar-hi i, un cop acabada la seva col·laboració setmanal al programa del matí, el darrer dia de la temporada, les va reunir en una saleta i els va dir: «M’estic morint». Serena com sempre. Lúcida, també com sempre. Va comentar que havia estat feliç amb la seva vida i la seva professió i des de feia temps s’havia plantejat totes aquelles coses que li interessaven i que encara no havia pogut fer i les anava realitzant. També els va demanar que diguessin unes paraules en el seu funeral, com un adéu de la Revista d’Igualada.

Darrerament, havia comentat més d’una vegada la importància de poder-se acomiadar quan s’acosta el final i el valor de fer el dol plegats els que es queden. La Carme es va acomiadar i ara li diem adéu i ens fem companyia tots els que la vam estimar.

Associació Revista d’Igualada

Setembre de 2023