Carta d'una catalana

Em dic Maria i tinc 17 anys, des que vaig néixer he viscut en un país que fa més de 300 anys que es troba ocupat per dos estats. Aquests estats mai han estimat el meu país, tot i no deixar-nos ser independents, i sempre ens han sotmès a les seves decisions, negant la nostra identitat, criminalitzant els nostres actes i impedint que la nostra veu sigui escoltada.

Fa molts anys que vivim d'aquesta manera, suportant una rere l'altra les males passades que ens juguen constantment, però la gent del meu poble mai ha deixat de lluitar per arribar a ser lliures i recobrar allò que ens varen prendre. Aquest any, un d'aquests estats veïns, ha decidit fer-nos un 'regal' de Nadal avançat i ha dictat una sentència que ens obliga a utilitzar la seva llengua per estudiar. El meu poble ja té una llengua, i si fins ara ja era difícil escoltar els estudiants parlar català entre ells i rebre la totalitat de les classes en la nostra llengua, no vull imaginar com serà després d'aquesta sentència. Per no parlar del baix nivell que tenen els estudiants del seu idioma.

Amb tot això, només ens demostren el que ja fa temps que sabíem, no només ens neguen el dret a aprendre en la nostra pròpia llengua, sinó que també ens neguen el dret a ser un poble amb una cultura i ens recorden que encara continuem sotmesos a les seves lleis, sinó que ens neguen el dret a la nostra llibertat! Fa uns 70 anys, aquests estat també ens prohibia parlar en el nostre idioma, però aleshores hi havia un dictador. Ara, ens diuen que hi ha democràcia i cada quatre anys ens citen a anar a les urnes a votar uns partits que ells decideixen, i que un cop tenen els vots s'obliden de pactes i promeses previs. A mi sempre m'havien explicat que la democràcia era el dret dels pobles a escollir lliurement els seus representants. Potser a mi m'ho van explicar malament o potser a aquests senyors no els van explicar mai què eren la democràcia i la llibertat, o senzillament tenen amnèsia quan els convé.