Carta FINS SEMPRE, CHÁVEZ!

Els nostres media, molt tendenciosos, comencen la història de Chávez el 1992 amb el cop d'estat, però podrien començar el 1989 quan, el poble veneçolà, acorralat per mesures d'ajust neoliberals, es revolta saquejant supermercats per aconseguir menjar, i l'exèrcit mata més de 3.000 persones. D'aquí ve l'aixecament de Chávez, que fracassa.

El 1999 el poble l'elegeix i començarà un camí revolucionarà el continent. Aconsegueix que l'empresa petrolera estatal no dilapidi els beneficis amb sous als directius, sinó que aquests recursos arribin a l'erari públic, s'insubordina a l'FMI, posa a lloc les multinacionals que operen en el país, impulsa les 'missiones' de sanitat, alfabetització, educació primària, secundària i universitària, cultura, economia cooperativa,... i un sense fi de mesures de tot tipus impulsant la democràcia comunitària, al mateix temps que guanya processos electorals un rera un altre, invalidant totalment el qualificatiu de “dictador”.

Tot això activa els adversaris que intenten desestabilitzar i arriben a intentar derrocar el govern: El 2002 l'exèrcit segresta Chávez i la patronal pren el poder, amb la benedicció d'EEUU i Aznar. Però el poble i l'exèrcit fidel reverteixen el cop en un cas sense precedents.

La revolució bolivariana arriba a guanyar fins a 13 eleccions, s'erradica l'analfabetisme, la despesa social puja al 60%, es redueix un 44% la pobresa i es “contamina” altres governs llatinoamericans sota aquest influxe.

De moment el socialisme del segle XXI no arriba a Europa, perquè estem massa obsessionats pagant del deute. Amèrica Llatina ja va viure les dècades perdudes dels 70 i 80, i després ha reaccionat amb governs molt d'esquerra.

Farem bé d'aprendre d'ells i no esperar solucions de les polítiques d'austeritat. Allí va caldre donar un cop de puny sobre la taula i modificar les regles de joc perquè l'economia estigués al servei de les persones.