Comiat al pare

El meu pare, José M. Sáez Maruenda, s'ha mort, pobret, la matinada del 21 de març just encetada aquesta la primavera.

Va néixer a Alacant on va passar la infantesa i l’adolescència i va ser allà on la seva vida va ser més feliç; felicitat que es va estroncar, com la de tants, a causa de la Guerra Civil. Recordo com m’havia explicat els bombardejos al port, les corredisses cap als refugis, els morts que va haver d’aixecar entre les runes amb només quinze anys, com van empresonar el seu pare a causa de la maledicència i la traïció, i orfe, com ho va haver de deixar-ho tot per anar a buscar-se la vida arreu de la península Ibèrica amb l’estraperlo del cuiro... Tot i així, no va ser un home rancuniós ni amargat, sinó que va experimentar unes enormes ganes de viure i un afany de coneixement.

De petita, ell em disfressava amb les mosquiteres de colors que penjàvem cada nit d’estiu a les portes dels dormitoris, jo embolcallada de ‘sedes i tuls’ em feia l’efecte ser una princesa i em feia fotografies que, esgrogueïdes, encara conservo... i cada diumenge ens portava a mi i al meu germà a la platja de Calafell pel Coll de Mata amb el Seat 600 que l’empresa li deixava quan viatjava de representant de gènere de punt, amb unes marejades que ens feien descanviar la primera papilla que Déu n’hi do! per aquells revolts.

El pare era un home amable amb cultura i gestos refinats. Sabia anglès ja en aquelles èpoques dels anys cinquanta i feia traduccions per a empreses locals; també era un bon jugador d'escacs i va guanyar un campionat: Apa que no estava poc contenta jo amb la copa que li van donar...! I va ser pioner a Igualada amb l’alimentació i els productes dietètics. A més a més, li entusiasmava la música: sabia cantar i tocar l'harmònica: cantava molt bé i fins tot ara tan vell com era, tenia poqueta veu però no desafinava, tothom li ho deia. I a la Residència geriàtrica on ha passat els darrers anys de la seva vida ha estat força considerat per la seva bonhomia a pesar del progressiu i imparable deteriorament físic.

L'altra gran passió del meu pare ha estat el mar. A ell li agradava contemplar-lo i sentir-lo com espectacle inabastable, però també li agradava com a símbol de llibertat i d’amplitud de mires..., potser per això mai no es va acabar de sentir còmode vivint terra endins i sempre va somiar tornar-hi.

Per aquests motius, ara que els impediments han desaparegut, els seus fills hem cregut que el millor homenatge que li podem retre és retornar-lo als seus orígens, a Alacant. Així doncs, el pare ha estat incinerat -quina injustícia hauria estat ficar-lo en un nínxol d'una terra que no sentia seva!- i les seves cendres seran dispersades en el blau d'aquella ciutat que tan es va estimar i que tant va enyorar.

El cercle s'ha tancat. Jo encara no soc prou conscient del buit que m’ha deixat.