Crida a la solidaritat

Aquests últims dies, tots els canals de noticies de Televisió i premsa ens mostren la catàstrofe terrible d’ Haití, i quan veiem les imatges, els que som més o menys sensibles, no podem deixar de sentir un nus a l’estómac davant la devastació i la desgràcia en que estan sumits la gent d’aquell país, tot i així, encara que ens causa molta impotència i no fem altra cosa que lamentar-nos de la seva situació, ens ho mirem astorats i asseguts en el sofà de casa nostra, nedant en una societat d’abundància, tot i estar en plena crisi, i donem gràcies a Deu de no haver nascut en un país com aquell en que els éssers humans que hi viuen estan d’alguna manera acostumats i destinats al patiment.

Em pregunto per enèsima vegada, com potser aquest món tant injust? i no hi ha resposta possible. Tenia necessitat d’escriure el que sento ens aquests moments, potser per solidaritat, potser per egoisme, el fet es que fa pocs mesos vaig estar de viatge per aquelles latituds i això m’ha fet sentir més propera a la situació, si mes no, el fet d’haver contactat amb gent d’aquesta ètnia però que viuen en la país veí que els ha acollit, em fa sentir més angoixada del que seria normal, perquè em pregunto què deuen fer aquells nens dels que no recordo ni el nom? Aquell dia els vaig donar unes joguines que portava a la bossa, i vaig aconseguir arrencar-los un somriure, els vaig veure brillar els ulls durant un instant i més tard els vaig enxampar d’amagatotis, en plena batalla de ninots, Winnie the Pooh contra en Gepetto, barallant-se sobre unes caixes d’una obra per aconseguir l’atenció de la Bruixa malvada de la Ventafocs, i un dàlmata que s’ho mirava somrient !!!!!

Eren uns nens de raça haitiana, amb la pell negra com el cafè, i se’m van acostar per demanar-me algun "peso", però em va semblar que els havia sorprès quan al treure les mans de la bossa els vaig oferir aquells personatges. Això em va fer sentir contenta, pel fet d’haver-los alegrat una estoneta al dia. Pel seu aspecte em van semblar humils, i és una realitat que la població haitiana immigrant a la Rep. Dominicana segueix sent pobra i marginada, si més no, potser tenen més oportunitats que en la seva pròpia terra. Es per això, que havent tingut aquesta vivència i havent-los vist de prop durant aquells dies que vaig estar per allà, m’hi sento una mica més propera i m’entristeixo al veure aquesta catàstrofe natural que ha fet que un país tant pobre hagi de patir tot aquest horror.

Tant de bo la solidaritat humana s’aboqui fins a límits insospitats en la ajuda d’aquesta gent, perquè encara que la seva realitat ens és molt llunyana i per molts desconeguda, ara necessiten més que mai que la resta del món els doni un cop de mà i en el que sigui que puguem aportar cadascun de nosaltres.