De debò som un poble ric?

Benvolgut amic Carles: Un company de consistori m’ha advertit que publicaves una nota en la premsa electrònica comarcal. Per l’ubicació del meu domicili tinc problemes per navegar per Internet i, en la meva faceta pública no tinc costum de fer-ho i, per tant, jo no l’havia vist. Immediatament he buscat el teu escrit i l’he llegit amb interès, així com els comentaris que l’acompanyen. Fas un anàlisi encetat de la situació i reflecteix interès per la realitat dels Hostalets en la greu crisi a la que es troben abocats un gran nombre dels empresaris i industrials locals.

Dit això la teva proposta passa per demanar que amb el que tu anomenes ‘excedents de riquesa’ ajudem financerament a empreses i particulars a sortir de la crisi. Pel que fa a la riquesa provinent dels diners de l’abocador crec que molta gent no té les idees prou clares. Les diferents negociacions dutes a terme per l’obertura de l’abocador, les posteriors ampliacions i fonamentalment per la llicencia de l’Ecoparc, pateixen, al meu entendre, de dos errors importants:

Primera: Encertes quan en el teu anàlisi manifestes que aquest poble fa un gran servei al país, efectivament, en el nostre terme municipal s’hi aboquen les escombraries del cinquanta per cent de la població de Catalunya i efectivament, el govern del país no ens retribueix l’esforç, sols es reben compensacions per la via de cànon d’ús de l’empresa adjudicatària de l’abocador i del futur Ecoparc. Ningú ha sabut implicar en el tracte el govern de la Generalitat, en èpoques de CiU per la instal•lació de l’abocador i, en èpoques del tripartit (o govern d’esquerres, no voldria ferir sensibilitats) per les posteriors passes donades.

En altres pobles, solidaris amb el país amb diferents infraestructures que ningú vol, presons per posar un exemple que ens és proper, veuen recompensat el seu esforç pel propi país. Aquí quan l’abocador plegui, i plegarà sols cal veure el que va passar amb el del Garraf, no ens quedarà res més que escombraries enterrades.

Segona: Aquest poble és ‘ric’ ja que es va negociar com a compensació de l’Ecoparc la xifra de dotze milions d’euros, el problema és que aquests diners estan condemnats a fer-los servir per infraestructures (posar totxos per entendre’ns) i no poden ser utilitzats en moments com aquest per cap altre ús. Vet aquí la perversitat d’aquestes compensacions, les dediquem a crear infraestructures que sols fan que incrementar la despesa fixa del poble de forma totalment insostenible.

I, vet aquí la perversió de la nostra riquesa: Com que som rics cal pagar uns impostos que, després de la ‘terrible’ apujada duta a terme pel actual govern estan, de mitjana, un 30% per sota de la resta de la província de Barcelona. Com que som rics cal sostenir l’insostenible, un pressupost que pràcticament duplica la mitjana per càpita de la resta de la província de Barcelona. Com que som rics, no cal que ens preocupem avui per el futur, el que sigui, serà, que espavili qui vingui darrere.

Si això ho duguéssim al terreny personal qualsevol família que, aprofitant una important font d’ingressos transitòria actués de forma semblant, seria titllada pel comú dels mortals de ‘nou rica’ i boja. I vet aquí el problema, no tenim diners per intentar fer, si és que legalment fos possible fer-ho tinc els meus dubtes, el que tu proposes.

Tingues en compte que com vaig anunciar en el ple de pressupostos pel 2010, el cànon de l’abocador previst, és utilitzat íntegrament, per primer cop, per fer front a la despesa corrent . Per tant, encetar una via com la que tu proposes implicaria renunciar a altres serveis, depeses culturals, etc. i modificar pressupostos. La gent està disposada a assumir-ho?. Caldria doncs meditar profundament si existeixen i quines són les vies per oferir ajut al nostres industrials. Per últim i per referir-me al comentari del Jordi manifestar que.... home, si en aquesta etapa de la meva vida em deixes dur per la supèrbia, m’afalagaria que de mi es digués que mano molt, que sóc l’amo del corral, però això no obeeix ni de bon tros a la realitat. Si feu un anàlisi mitjanament intel·ligent de la situació del grup municipal de CiU, haureu de reconèixer que la nostra capacitat de ‘manar’ o, de ni tan sols d’influir a un cert nivell, és més aviat minsa, I Jordi, els diners de caixa, no corresponen a ‘estalvis’, vuit de cada deu euros corresponen a xifres percebudes en virtut dels acords que abans he intentat explicar i que, conseqüentment estan destinats ‘obligatòriament’ a fer obres, la pregunta és: Què hem de fer mentre siguin a caixa? Els deixem en un compte corrent? O complint amb la nostra obligació, la meva com a tresorer, fem per obtenir el màxim rendiment possible?

Saps? Quan vam arribar al govern, tots els diners, estalvis inclosos, estaven dipositats en comptes corrents sense retribució i essent com és aquest Ajuntament un bon client per a una entitat de crèdit, pagava comissions i despeses de gestió per tots els conceptes. En dues setmanes, els comptes corrents els teníem convenientment retribuïts i es van deixar de pagar comissions per cap mena de concepte.

Quin comportament és el correcte per a un responsable dels afers públics, el que jo segueixo o la deixadesa de l’anterior tresorer?