Descontent en l’escolarització dels nostres fills i filles a P3, sí; injustícia, no

Faig aquest escrit amb la voluntat de comunicar adequadament les idees i preocupacions que el provoquen i amb el convenciment que és molt difícil en determinades situacions posar d’acord les voluntats individuals de les famílies i els drets i deures col·lectius. Sens dubte el procés de preinscripció escolar és una d’aquestes situacions que malauradament es repeteixen un curs darrera l’altre en diverses ciutats de Catalunya.

De fet fa més de 10 anys que des de la comunitat educativa es demana un decret de preinscripció clar i que ajudi a superar en la mesura del possible algunes de les contradiccions i limitacions que la fan tant complexa.

He iniciat aquest escrit parlant de voluntats i drets, ja que el dret fonamental del que estem parlant és del dret a l’educació, dret que es pot afirmar que a la nostra ciutat està ben garantit. Un cop acceptat aquest fet es pot entrar a la discussió o conflicte que es pot donar entre el desig de les famílies de triar la millor escola pels seus fills i l’obligació de l’administració de garantir la millor escola per tots els ciutadans.

Les decisions sobre el decret de matriculació, la distribució de grups i aules i en definitiva, l’adscripció de les places escolars és del Departament d’Educació, l’Ajuntament és escoltat i actua com a administració més propera a travès de l’OME a l’hora d’informar, rebre les preinscripcions, conèixer els possibles desajustos, sol•licitar els recursos i proposar millores.

Possiblement és l’administració qui pot objectivar i posar una mirada més professional al que s’entén per dret a l’educació, enfront a la lògica càrrega emotiva que porta al neguit i queixa dels pares que no han pogut optar al centre que han triat en primer lloc. És aquí on, com a coneixedora del món de l’escola i que fa anys que va haver de triar escola pels seus fills, em permeto d’apuntar algunes reflexions.

El primer que cal demanar a una escola és que aculli bé tant als nens i nenes com a les seves famílies, que tingui un clar projecte educatiu i tingui un equip amb voluntat de millorar i d’innovar. Aquesta condició la compleixen les escoles publiques d’Igualada i sens dubte l’escola que ha motivat aquest escrit, el CEIP Gabriel Castellà.

Tenint en compte que la primera funció de l’escola és cada cop més el d’aprendre a conviure amb els altres, no es pot qüestionar la “qualitat” d’una escola per la presència de famílies de diferents orígens socials o procedència. En el cas que ens ocupa sou un grup de pares els que us trobeu en una situació semblant els que heu estat dirigits a aquesta escola: si aprofiteu l’avinentesa d’entrar conjuntament pot ser una oportunitat per augmentar aquesta riquesa.

En aquest sentit no estaria d’acord en afirmar que s’utilitza a cap família com a conillets d’índies, aquesta situació s’ha donat a Igualada altres anys i aquells grups de pares que han acceptat la plaça que se’ls hi ha donat tant a educació infantil com a secundària han estat posteriorment en la seva majoria contents.

Hi ha un darrer aspecte a tenir en compte. Quan es parla de la qualitat de l’escola, és evident que encara que hi pugui haver indicadors més o menys objectius de la qualitat educativa d’un centre, quan es fa la tria de l’escola o quan se’n parla al carrer, els criteris són majoritàriament subjectius i en molts casos influïts per aspectes que poc tenen a veure amb l’aprenentatge. Un aspecte ben estudiat és el paper de la confiança, implicació i participació de les famílies amb l’escola. És segur que l’escola està oberta a la vostra col·laboració i que la vostra participació pot contribuir a millora l’escola dels vostres fills.