Existeix un desert amb olor d'indústria

El silenci colpit pel feble motor industrial és l’himne del barri. L’escut n’és una fotografia del passat, perquè un dimecres a la tarda qualsevol de 2013, no pot néixer cap fotografia atractiva pel públic comercial. En un espai on s’hi veuen dues figures humanes en gairebé una hora, és difícil que s’instauri com a simbologia en un capitalisme arrelat. És el mateix capitalisme el que deixa els notables beneficis al Rec Stores, que canvia la imatge del barri quan s’hi instaura... En un carreró estret del Barri del Rec, on les parets s’alcen en forma de ciment resseguides per unes línies fetes amb esprai sense cap mena de professionalització, un nen li demana a un altre que es posi en paral•lel a un grafitti de color vermell perquè faci de porter, mentre remou una pilota de cuir amb els peus. Al mateix moment, una germana o amiga més petita els mira amb el ditet a la boca, incerta i indefensa sense saber què fer. A les seves esquenes, procedent de l’interior d’un corcat i vell portal de fusta, se sent un soroll d’un motor d’allò més industrial. Del mateix lloc, se’n desprèn una forta i desagradable olor a cuir. Les portes velles, els grafittis i la pintura desgastada i esquerdada ressegueix tot el camí fins a tallar el carrer. L’olor sí que va desapareixent a mesura que la porta s’allunya. Les tres criatures juguen sobre l’asfalt de la carretera. La vorera és massa estreta i està desgastada i trencada per fer-hi córrer una pilota. No hi ha perill per estar a la carretera, els refilets dels pardals i el cant dels grills són l’únic que s’hi escolta. Les rodes a 30 km/h no són mai cap amenaça, al Barri del Rec.

Els dies puntuals que els carrers són a vessar per comprar a preus baixos dissenys de roba de marca reconeguda, el públic, amb les seves cridòries i pas alentit per observar tot detall d’un fet poc comú, evita que passi cap mena de vehicle i destrueix el parc infantil que els nens havien ideat amb imaginació. La Plaça Doctor Joan Mercader, on s’hi troba el museu de la pell, els visitants de les botigues temporals posen punt de partida a la seva ruta.

Des d’allà, poden enfilar-se al seguit de carrerons, seguint línies pintades al terra pels treballadors, que porten a diferents botigues. Això sí la gran quantitat de sabates que hi ha caminant, deixa veure la línea de color groc que afablement, et condueix a la compra. Fora d’aquests dies, un camió gran i blanc que subministra gènere a una indústria de la cantonada de la plaça, separada per més d’un mentre i mig d’asfalt de la gespa, pot aparcar al mig de la carretera per fer la descàrrega, sabent perfectament que ningú li reclamarà lloc per passar. Ben al contrari del que farien les 45.000 persones visitants agafant les seves bosses plenes de roba.

La plaça del Doctor Joan Mercader s’obre àmplia i formant un polígon de costats desiguals davant la mirada humana. Gespa arrelada en un rectangle perfecte al seu cantó esquerre, que alça la vista cap als arbres joves que l’envolten. Si no fos per aquets arbres que s’alcen, la tarda permetria que la lluïssor del Sol il•luminés una paret aixecada amb ciment que està banyada amb grafittis ideats altre cop amb poca traça enmig del la plaça, que vigila dia i nit la gespa. Una mica més enrere, hi ha una llarga filera de bancs desgastats pels rajos dels sol, i plens de pintades petites fetes per adolescents, amb retolador i pedres. Al asseure-s’hi, la brisa hi fueteja una perceptible olor a cànnabis que s’intensifica quan es pren aire anhelant un respir. La plaça deixa córrer buit el temps, fins que, als voltants de les sis, apareixen dues àvies, parlant sobre que estudien els seus néts, fent la ruta que habitualment fan cada tarda per caminar. Poca estona després, un parell d’esportistes s’hi deixen caure, buscant la tranquil•litat de no molestar a ningú. “Evidentment, els dies del Rec Stores és impossible passar per aquí. Em molestarien ells, no jo!”. La multitud creix a mesura que s’apaga el silenci. El Rec s’omple de gent i de papers de colors anunciant descomptes i indicacions geogràfiques. Igualada deixa de callar, Catalunya és mobilitza per visitar un barri fantasma 359 dies a l’any. Els nens deixen de jugar, per agafar la mà del pare o la mare i no es perdin entre tanta gent. El Rec fa la seva revolució, es reidinvica com a cosmopolita, però en tres dies, la soledat, el motor industrial i l’olor a cànnabis ho fan callar.