Un home bo, un ciutadà exemplar

El sol d’hivern es trencava de mica en mica com la mateixa tarda. I l’església era plena i vessava de gent com poques vegades. Es deia adéu, l’últim adéu, a un home bo. L’últim adéu a un ciutadà exemplar. L’oficiant glossà les darreres hores d’aquella vida i algunes veus maldaren per no ennuegar-se mentre l’evocaven en veu alta.

Hi havia un silenci profund, fraternal en la gent i la transparent serenitat i les emocions contingudes fins on era possible en les persones més properes i que més l’estimaven.

Era un home d’aquest poble que se’n anava, una persona de camí discret, de vida coherent, un home de paraula. Per això, eren tantíssims els que volien acompanyar-lo en aquest moment de l’adéu a manera d’homenatge i en cadascú, segurament, hi planava la seva vivència, el seu record, potser la darrera conversa que el lligava a la persona que ens convocava a tots a l’església.

I enmig dels silencis, de la música i de les pregàries, en molts hi quedava el rastre d’aquella vida exemplar de creient, de ciutadà compromès, que tothom sabia i respectava com es podia veure aquesta tarda.

Una ciutat mor a poc a poc -com el sol d’aquesta tarda- quan moren els seus ciutadans estimats. Però resten les petjades. I les que han estat discretes, però profundes i generoses deixen sempre un rastre i una llavor que, de fet, transforma la seva mort en un signe d’esperança.

Carles Ma. Balsells