Il·lusió mediterrània

Aquest estiu he creuat les aigües del Mare Nostrum. No he estat de creuer: he conviscut amb immigrants i immigrats. M'he indignat davant les desigualtats, i també enorgullit amb la solidaritat de tants catalans. He escoltat molts somnis familiars. He estat testimoni d’intenses ganes de portar fills al món, de veure’ls progressar.. Recordo una dona polonesa a Gènova... i em contagio de la il·lusió pels fills.

De tornada em pregunto: què es debat a casa nostra? Trobo al diari el debat sobre una llei per avortar naixements. M’ha sorprès: uns que lluiten per poder tenir fills, altres que lluiten per deslliurar-se’n. Quin contrast! De debò creiem que el progrés real és el nostre? Així entenem el futur del país? Quina idea tenim de construir Catalunya? He vist tanta il·lusió per tenir el quart fill a uns que no els sobrava el menjar que l’avortament em fa pensar en una rendició, una retirada, en una societat escleròtica, obsessionada amb la protecció, que té por del futur. On s'amaga el nostre coratge, la il·lusió, l’esperit?