Imatges, dolor i ràbia

Quan escric en aquest espai, m'agrada fer-ho sobre coses que veig o sento a i de la nostra ciutat. Aquest cop, però, vull parlar d'unes imatges que surten aquests dies a les televisions, les imatges d'Haití. Que de tan de temps ençà ens passin imatges de desastres, causats per la natura o pels "humans", a l'hora dels telenotícies, es a dir, a l'hora de dinar o sopar,ens ha (almenys parlo per mi) insensibilitzat bastant al dolor. Els fets més propers del dia a dia els passen al davant (algun psicòleg ho explicarà molt bé), a aquests hi podem posar remei, a aquells, poc podem fer.

Les imatges d'ahir em van generar ràbia. Ràbia de veure la vicepresidenta del govern espanyol (com si hagués estat el de mesopotàmia de baix, no hi fa el color polític) fent declaracions de bones intencions a primera línia de morts. He estat sentint aquests dies que els pilots han d'aterrar els avions a vista, que un grup de bombers no han pogut anar a ajudar per manca de transport, que no hi ha comunicacions, etc. etc. I desplacen aquesta persona amb tots els acompanyants que hi hagin anat per dir una cosa que podria dir des d'aquí.

Ah, que ha anat per valorar de primera ma la situació del país? Com si allà no hi hagués gent d'organismes d'ajuda que ho entenen millor i li poguessin explicar. Fa falta periodistes? Sí, potser no un grupet de cada mitjà, però hem de saber les coses, però malbaratar recursos com vaig veure ahir, em va fer RÀBIA!