El Pic d'Aneto i la seva glacera, on s'observa des del centre de la imatge cap a l'inferior esquerra l'acumulació morrènica formada durant la Petita Edat del Gel, i que indica l'extensió i gruix del gel ara fa 160 anys.

Algun mitjà de comunicació s’ha fet ressò de que la NASA ha detectat una certa reducció de l’activitat solar que s’ha traduït en una disminució de al voltant del 5% dels raigs ultraviolats, i d’un 0,02% de la seva brillantor des de fa uns tres anys.

El Sol és la nostra font principal d’energia i calor, imprescindible per la vida, a la vegada que el motor del sistema climàtic de la Terra. La seva activitat no és sempre constant, i tot i que la ciència encara no en coneix tots els detalls, un dels cicles més o menys regulars de l’activitat solar té una durada d’uns 11 anys, en que en un període d’entre quatre i cinc anys es produeix una punta d’activitat, mentre que en els altres aproximadament sis anys, aquesta és més minsa.

Quan l’activitat és baixa, les anomenades “taques solars” son escasses i tot i que no es gaire freqüent, poden passar mesos sense que n’hi hagin, el que fa que les aurores boreals o australs es presentin molt esporàdicament. Amb els mitjans actuals es fa un seguiment permanent de l’activitat solar, però per conèixer el seu comportament històric hem de recórrer per una banda a les informacions dels observadors, naturalistes i astrònoms del passat, i per l’altre a l’anomenat sistema de datació dels anells de creixement dels arbres. El carboni 14 es forma a l’atmosfera per l’acció dels raigs còsmics, quan el Sol és poc actiu arriben més quantitat de raigs còsmics a la Terra i s’incrementen els nivells de carboni 14, que s’incorporen als anells de creixement dels arbres, i quan el Sol és molt actiu passa el contrari.

Segons els experts, durant l’any 2008 s’hauria d’haver acabat el cicle de mínima intensitat del Sol, però el canvi de tendència cíclica no tan sols no s’ha produït, sinó que sembla que l’activitat segueix debilitant-se. En 266 dies de l’any passat no hi va haver taques solars, un 73% del període, percentatge que contràriament a les previsions s’ha incrementat fins el 87% (78 dies) en el primer trimestre d’aquest any.

Parlem de períodes de temps molt curts i probablement d’un fet anecdòtic, però si aquesta tendència s’arribés a confirmar i a allargar-se en el temps, podria ser comparable a la causa que va generar l’etapa que es coneix con a Petita Edat del Gel (1550 a 1850), en que hi van haver llargs intervals sense taques solars (del 1660 al 1684), i absència important d’aurores boreals entre 1645 i 1715 (Mínims de Maunder).

Semblen existir pocs dubtes de que l’origen de la Petita Edat del Gel s’ha d’anar a buscar en aquesta disminució de l’activitat solar, que va fer que la temperatura mitjana global del planeta disminuís entre 1,2 i 1,5º c. Aquest “petit” refredament va suposar el desenvolupament de les glaceres a tot el planeta, i significà el darrer avançament d’una certa entitat dels aparells glacials, un fet perfectament documentat als Alps i també als Pirineus. Únicament a tall d’exemple, la Glacera de les Bois, coneguda actualment com a Mer de Glace, la més extensa dels Alps Francesos, va enregistrar nivells màxims entre els anys 1716 a 1720, el 1740, del 1770 al 1780 i del 1818 al 1825. Des de la fi de la Petita Edat del Gel la seva llengua ha reculat més d’un quilòmetre i el seu gruix ha disminuït uns 100 metres a una alçada de 2.000 metres sobre el nivell del mar. Als Pirineus es van arribar formar noves glaceres, com per exemple la de Llossàs al vessant sud de l’Aneto, que amb el nou increment de les temperatures dels darrers 160 anys s’han tornat a extingir.

Si realment s’arribés a produir un refredament d’aquestes característiques, tal i com històricament ha passat en altres ocasions, caldria veure el resultat de la seva combinació amb l’actual efecte hivernacle ocasionat per l’alta concentració de CO2 a l’atmosfera de 384 parts per milió com a conseqüència de la crema de combustibles fòssils (la concentració normal hauria de ser d’unes 280 ppm).

Independentment de quin fos el resultat, si aquest refredament es produís, no hauria de tenir res a veure amb el final del període interglacial (període càlid entre dues glaciacions) que ens toca viure en l’actualitat, ni amb l’alternança i successió de períodes freds i càlids del darrer milió d’anys, en que s’han registrat deu grans glaciacions, de mitjana una cada 100.000 anys en que les temperatures van estar entre 5 i 6ºc. inferiors a les actuals. La darrera d’aquestes glaciacions va finalitzar fa 18.000 anys, i sembla que n’haurien de passar encara entre 7 i 10.000 perquè per causes naturals s’iniciés un nou període glacial.