Lo siento pero a ti no te veo

Per molt que hi pensi, m'és difícil donar cabuda dins del meu pensament racional, a la situació viscuda amb un company el passat dijous a la tarda. I encara ara tinc aquella sensació d'incredulitat per veure el deplorable comportament dels qui haurien pogut formar part del congrés dels diputats. Això m'enrabia i alhora m'entristeix. Explicaré el que va passar:

Dijous a la tarda pel centre de la ciutat podíem veure el gran desplegament de mossos d'esquadra que hi havia organitzat. Les forces de seguretat tenien tallat el carrer Sant Pau i el corraló que dona pas de la Rambla a l'Ateneu. Feien ús de la força coercitiva que se'ls hi atorga per demanar explicacions de pas, identificar el personal i decidir vetar i denegar l'entrada a aquells que no tinguessin un motiu de pes per transitar el carrer. Això ens va encuriosir i passat unes hores vam poder descobrir a la premsa local que a les 20h del vespre es celebraria el míting de PxC entre d'altres actes, aquests sí, culturals.

Vam donar-hi voltes i personalment m'inquietava que qualsevol ciutadà no pogués accedir per sentir el que deia el cap de llista de la formació. Aquest secretisme va ser el detonant per voler escoltar el missatge que donaven Hernando i Anglada a els seus simpatitzants.

Passada una estona, aconseguírem sortejar el control d'accés. Va ser divertit veure dins l'Ateneu com els oients d'Anglada per error entraven a l'acte d'homenatge al lingüista català Joan Solà, organitzat per Òmnium Cultural i Paranoia Accions, ells de ben segur també van patir les conseqüències d'aquell míting en detriment del seu acte.

Malgrat haver arribat a les portes del míting, ens vam repensar d'entrar al veure com varis agents de seguretat propis del partit feien fora de dins el teatre persones d'edats i indoles ben diferents i sabent que érem susceptibles a ser exclosos d'aquell festí varem preferir quedar-nos-en al marge.

Mentre aquells senyors muntaven l'espectacle dins del teatre, que jo categoritzo en concret de tragicomèdia, vam veure entre la propaganda del bar de l'Ateneu uns fulletons del col•lectiu “Unitat contra el feixisme i el racisme” en els que s'explicava l'obscur origen d'aquest partit entre altres dades significatives. En acabar la funció varem repartir els fulletons que acabàvem de trobar als assistents del míting de forma educada i sense buscar confrontació, alguns amablement els van llegir i d'altres no. Però això no es tot, el numero gros encara no havia tingut lloc, quan va sortir Josep Anglada, els presents al vestíbul vam intercanviar unes mirades desafiants amb el dirigent del partit, que van acabar per la nostra sorpresa amb uns uns gestos de mans molt histriònics per part seva, uns gestos kinesicament molt emblemàtics i propis de l'actitud d'un nen de 6 anys. Tots vam esclatar a riure quan veiem com tancava el puny i alçava el dit xic i el dit index de la seva mà mentre ens saludava amb un somriure barroer.

Fora del recinte Robert Hernando, incomodat per la nostra presència, va provar de donar-nos una lliçó moral i perquè empatitzéssim amb allò que ell sentia va començar a fer-nos fotos amb la seva blackberry. La diferència però estava en les visions personals de cadascú, com deia Kohlberg en la seva teoria dels estadis del desenvolupament moral, aquest estadis s'assoleixen de forma progressiva, essent aquells últims els que fan referència als principis ètics universals i a la relativitat de les normes per sobre de la família, el grup o el país. És a dir, els mateixos principis que per mi igualen els drets i deures de les persones a la Terra o que per la mateixa regla em donaven la tranquil•litat de poder estar allí anunciant allò que considero vàlid o informant i expressant el meu rebuig sense sentir-me pressionat per la seva provocativa presència, resposta d'un desenvolupament convencional, que espero que algun dia evolucioni.

Fets que s'allunyen del que fins ara considerava anecdòtic es van donar quan un noi d'origen africà li qüestionava algunes de les incongruències del seu plantejament a la que Hernando va respondre, tot i tenir-lo davant seu “- Lo siento, pero a ti no te veo”

El millor per tothom és ignorar la ignorància, ja que a ells ja els serveix que parlin bé o malament, mentre hi hagi algú que parli d'ells. De totes formes trobava oportú fer-ho saber, perquè deixar-ho caure en l'oblit tampoc ajuda en que aquestes situacions deixin de tenir lloc a casa nostre, una casa acollidora, una casa de tots i de ningú.