Per un nou model de ciutat cal fer caure l’estaca

El passar dissabte dia 24 la CUP Igualada va realitzar una assemblea oberta per debatre l’opció de presentar una candidatura a Igualada per a les properes eleccions municipals. Aquesta assemblea girava a l'entorn d’una pregunta com a eix essencial: cal una candidatura per canviar-ho tot a Igualada? Crec que la resposta és, si més no, òbvia i molt pertinent; però també cal dir que la resposta va més enllà de la pregunta. A Igualada cal canviar-ho tot, certament, perquè cal canviar el model de ciutat que fa temps arrosseguem, però la candidatura ha d’anar més enllà de les sigles i arribar a les necessitats vitals de la ciutat: cal una candidatura de front popular.

La crisi que ha assolat Igualada no és deu únicament a la crisi que pateix l’Estat espanyol i Europa. La crisi que pateix Igualada és molt més llunyana: és una crisi de model esgotat, és una crisi de final d’etapa, és una crisi de la qual es parla ja fa massa temps; és quelcom massa familiaritzat. De fet, la ciutat fa anys que camina a poc a poc a la decadència industrial, cap a una ciutat adormida, amb les seves remuntades eventuals, però Igualada ja no té res a veure amb aquella ciutat industrial forta del segle passat. Dir el contrari és ser cec o voler enganyar. És per això que Igualada s’ofega fa massa temps i demana a crits un canvi polític, més enllà de partits, que tingui la voluntat de canviar de model econòmic i social; és a dir, canviar de model de ciutat. En definitiva, Igualada, tot i que sembla molt tímida i a vegades reticent als canvis, demana canviar-ho tot. Nogensmenys, la política que s’ha fet les últimes dues dècades ha estat de reanimar un model que s’asfixia, i mentre no el canviem, les polítiques seguiran essent de reanimació, però no de recuperació.

És força conegut que a Igualada la consciència política s’ha desvetllat darrerament, com si s’hagués despertat d’un somni amarg. Se sent rebombori de nous partits a tots els cantons, de nous partits que volen canviar-ho tot. Però crec que el que està demanant la ciutat no és tant un nou partit, sinó un nou front popular, un nou front social que, més enllà de tota sigla i desitjant un nou model de ciutat, lluiti per realitzar-lo. I és que si aquest front no arriba, ni podrem, ni serà popular, ni constituirem res de nou. Aquí no hi cap mà negra més que la dels prejudicis, però aquesta mà negra pot aconseguir dividir i vèncer a la societat. Cantava Lluís Llach aquella cançó en què deia a l’avi Siset que cal desfer-se de l’estaca que no ens deixa caminar, i que si estirem tots l’estaca caurà perquè és tan vella que ja deu estar ben corcada. Certament, a Igualada crec que hem d’estirar fort d’aquí i fort d’allà, tots plegats, més enllà de tot prejudici, més enllà de tota sigla, perquè si no tibem tots junts de l’estaca, ella no caurà i no ens deixarà caminar.