Obama, el Papa i el meu avi

L'Obama no es digna a venir a visitar-nos, ni tenint la presidència de l'Unió Europea i podent arreplegar aplaudiments fins i tot servils, vist el nivel polític actual. Em sembla bé. El meu avi, de més de vuitanta anys, no vol sentir a parlar d'agafar avions, dormir fora de casa o reunir-se amb més de deu persones. Ho respecto i me l'estimo igual.

I ara resulta que el Papa ve a Barcelona, per decisió personal. Sincerament: ha estat la gran alegria de les últimes setmanes. No sé explicar-ho. Serà la generositat que reconec en un vell de vuitanta-cinc anys, l'esperança que demostra en nosaltres, l'admiració per la devoció de Gaudí, el caire juvenil d'enviar a pastar fang l'agenda que tenia ja tencada, la seva fe en el poder transformador de l'art... O tot plegat.

No sé com Barcelona i tot Catalunya respondrà a l'alçada d'aquesta visita, però imaginació i creativitat no ens en falta. I alegria per la notícia a mi tampoc.