El meu pare està en un estel en algun lloc i la vida segueix

El meu pare com diu l’encapçalat ens ha deixat i segurament com diu el meu amic Rafa Moia, està ara en algun estel, en un racó de l’Univers.

Primerament moltes gràcies per les mostres de condol i perdó a la gent que no vam poder avisar o ens vam oblidar de fer-ho, en aquesta situació dolorosa.

M’agradaria dir uns mots del meu pare i de la seva influència en la meva manera de ser, sé que és una visió molt propera i a vegades els arbres no deixen veure el bosc. Encara que jo sempre me’ l'he mirat des d'una altre dimensió.

El meu pare no era una persona que deixés anar fàcilment els seus sentiments, cosa que feia difícil de saber per on anava, i això en la infantesa era quelcom que em desconcertava i potser per això, per compensar, jo sóc molt extravertit, encara que d’entrada havia sigut tímid.

Era un home de moral molt recta, intel·ligent, autodidacta i de paraula, molt just, però a la vegada molt estricte, sobretot amb els seus, a voltes tal vegada una mica massa dur per la meva sensibilitat. Ell, per les persones del carrer era molt més flexible i condescendent. Però aquesta forma de ser i d’actuar, m’ha ajudat molt en ser el que sóc, autodidacta, tossut com un “ruc”, però flexible com un jonc, obert a tot i a tothom, de paraula i una mica “Quixot”.

La duresa de la qual parlo i que sembla un retret, feia que me l'estimés molt i el respectés encara més. Ell no et planyia mai, el que feies bé, era la teva obligació i el que feies malament no era digne d’un Torras, al final almenys en mi, la seva influència ha estat molt important. La paraula per davant dels diners, l’honradesa per sobre de tot, ambició, la justa i saber que els teus drets acaben quan comencen els dels altres, a la gent valorar-los pel que són, no pel que tenen, aprendre sempre de tots i de tothom. Intolerància amb l’estupidesa, la supèrbia, la falsedat i la mentida, combatre la hipocresia i no combregar mai amb rodes de molí.

Era un gran home de família, li queia literalment la “bava” amb els néts i els besnéts i estava encantat amb les seves joves, que han estat al seu costat quan les ha necessitat, amb molta més intensitat que els fills. Els homes som més dèbils en moltes coses de la vida. Des d’aquí, que des d’allà ja ho intento fer personalment, el meu més sentit agraïment. Tinc llàgrimes als ulls, però no et preocupis pare, els Torras han de ser forts!

En la feina era una d’aquestes persones que feia servir més el cap que les mans i quan va treballar per altres, cuidava de l’empresa més que si fos seva.

Va ser un bon caçador i un molt millor pescador, (afició que ens va transmetre) però mai es va vanar de ser-ho, ni de les seves captures, ja sabeu com són molts pescadors!

Pare!, “Jefe”, “Torretes” et diria moltes coses més, però m’emociono massa i no puc continuar....

Des de qualsevol estel en què estiguis, procurarem que segueixis estant orgullós de tota la teva família, procurarem continuar la saga amb totes les coses bones que ens has ensenyat i donat. Ah! No et preocupis de la mare. De la Paquita, “collons”! Exclamació que feies servir tan sovint. Ens en cuidem nosaltres i procurarem que tingui la millor vida possible, encara que el buit que has deixat en ella sigui molt difícil d’omplir, però perseverarem.

Finalment, només donar-te les gràcies per tot el que ens has inculcat, som Torras amb molt orgull i així seguirem.

Una forta abraçada i un fins sempre.

El Pep.

PD: El meu pare era en Joan Torras Portals, un ésser que va deixar petjada en tots els que el van coneixer i ple de vida en tots els sentits fins el dia del seu comiat, als 89 anys.